Diario de Olivié Bayón

Som el que fem, som el que mengem: els futbolistes fomenten els bons hàbits alimentaris

2011-09-30T16:46:00.005+02:00

Virtu Moron parla amb la Fundació del Futbol Club Barcelona que ha organizat una festa per fomentar una alimentació equilibrada en els nens. Ramon Pont, vicepresident primer de la Fundació parla de la proposta d’activitats per als més petits. Saps el que menja Messi o Piqué?

http://podcast.comradio.com/comradiorad/P_comradio_amuntiavall_pastismerce_240911.mp3

Com ha estat la nit per a un repartidor de premsa?

2011-09-19T12:28:00.004+02:00

El programa Amunt i Avall que presenta Virtu Moron a Comràdio entrevista a Rafael Martín repartidor de premsa. Perquè la gent estigui informada, a banda d’escoltar la ràdio, a primera hora del matí hi ha d’haver qui faci arribar els diaris al seu lloc de destí. Això vol dir que hi ha gent que es lleva molt i molt d’hora per repartir la premsa.

Rafael Martín, repartidor del grup Acciona que comença la seva jornada a les 3 de la matinada. Gràcies a ell tenim diaris com El Periódico o l’Sport als quioscos quan els anem a comprar.

http://comradioblocs.com/amuntiavall/2011/09/17/com-ha-estat-la-nit-per-a-un-repartidor-de-premsa/

Com es viu als casals catalans la diada de l’11 de setembre?

2011-09-14T16:49:00.006+02:00

En l'entrevista del programa Amunt i Avall de Comràdio feta per la periodista Virtu Moron podeu escoltar com gaudeixen de la Diada fora de Catalunya. Els catalans que viuen a l’estranger organitzen activitats per, en un dia com aquest, sentir-se més a prop del seu país. A l'entrevista escoltareu als representants dels casals de la República Dominicana, la Xina i l’Argentina. En concret, l’Oriol Vicente, del Casal Català de Repùblica Dominicana, en Guillem Abella del Casal Català de Beijing a la Xina i l’Angel Perella, del Centre català de Rosaria, a l’Argentina.

http://comradioblocs.com/amuntiavall/2011/09/11/com-viuen-els-casals-catalans-la-diada-de-l11-de-setembre/

Entrevistem el doctor de la son, l’Eduard Estivill per Virtu Moron

2011-09-05T18:15:00.001+02:00

Virtu Moron entrevista al programa Amunt i Avall al Doctor Estivill ja que comença el curs escolar . És possible que hores d’ara els pares tinguin tot el material preparat per a la tornada al col.le. Però potser hi ha una cosa que no està tan preparada com pensem: els nostres fills, o millor dit, l’horari de son dels nostres fills. Dilluns dia 12 de setembre, quan soni el despertador ben d’hora, seran capaços aquests pares de despertar a les seves criatures?Per saber com fer-ho, hem convidat aquest primer programa el nostre doctor de capçalera. Doctor Eduard Estivill, el doctor del son.

http://comradioblocs.com/amuntiavall/2011/09/04/entrevistem-el-doctor-de-la-son-leduard-estivill/

Intervención en el Senado de Olivié Bayón en la Comisión especial de estudio para la elaboración de un libro blanco para la juventud en España 2020.

2010-07-06T16:11:00.001+02:00

Quiero agradecer a la senadora Judith Alberich y al grupo parlamentario ENTESA CATALANA DE PROGRÉS la oportunidad de poder participar en este ejercicio estratégico que busca enmarcar las políticas de juventud.

También, ya que no nos conocemos, quiero presentarme y explicar mi vinculación con las políticas que hoy se están tratando aquí en la Comisión de Estudio para la elaboración del libro blanco para la juventud en España 2020.

Mi vinculación con las PJ empezó con el movimiento estudiantil,
y a nivel institucional he tenido la oportunidad de ser concejal de Cerdanyola del Vallès (una ciudad de 50.000 habitantes); Profesionalmente he esarrollado mi labor como técnico en la Diputación de Barcelona en las áreas de servicios sociales, inmigración y cultura.

En el gobierno de la Generalitat, en la presidencia de Pascual Maragall, tuve la oportunidad de ser Secretario General de Juventud de la Generalitat
y con el gobierno Montilla me integré en el gabinete de la Presidencia como asesor de políticas sociales de la Presidencia, en una primera etapa, y posteriormente, y hasta a fecha, como jefe del Área de Políticas institucionales.

Mi última experiencia vinculada a las políticas de juventud, y la más interesante para el objeto de esta comisión, ha sido la coordinación de una publicación encargada por la Fundación Rafael Campalans y que lleva por título “El futur de les politiques de juventud. 50 idees per millorar la vida dels i les joves”.

Para su información y, sobretodo, para los señores de la SGAE, os informo de que su descarga es gratuita en Internet.

Una publicación que: analiza, debate, propone ideas de futuro sobre cómo implementar acciones dirigidas a los jóvenes, plantea propuestas con un lenguaje sencillo e intenta llamar la atención de los diferentes agentes que intervienen en las política de juventud.

Por consiguiente, no hablaré de ninguna experiencia
ni haré ninguna descripción sobre la política de ninguna institución ni ONG, sino que intentaré centrarme en lo que creo que os puede ser práctico para vuestro trabajo.

Sí que es interesante antes de entrar en la parte prepositiva decir qué prospectiva hemos hecho sobre cuales serán los principales cambios que los jóvenes irán viviendo hasta y después del 2020.

Cambios que serán todos ellos los elementos de razón de ser de las políticas de juventud de la próxima década.

· Todos coincidimos en que los jóvenes de nuestro país vivirán en una sociedad digital, que la generación @ es una realidad.

· Que atendiendo a las cifras demográficas el joven será un bien escaso.

· Que Tendremos una juventud diversa en lo étnico, cultural y religioso.

· Que los jóvenes de este país estarán viviendo el cambio del sistema productivo global que espero que nos lleve a una economía verde.

· Que sus núcleos familiares serán más diversos, fruto de:

o las nuevas formas de familia principalmente las formadas por el mismo sexo,
o monoparentales,
o interraciales.
o Y atendiendo a las tasas de divorcios de nuestro país también asistiremos a muchos núcleos familiares compartidos.

· Los jóvenes de la próxima década serán, más europeos, más internacionales más multiculturales.

· Y esto generará oportunidades pero también vivirán con más intensidad el conflicto local vs global.

· También, como dice el autor del libro Generación Einstein, y coautor de nuestro informe, los jóvenes son y serán: Más listos, más rápidos y más sociables

· Y sobre todo expertos en comunicación.

Este seria una pequeño retrato de cómo vemos que serán los jóvenes en el 2020…

De aquellos que hoy tienen entre 5 y 18 años y que estarán dentro de la fracción de edad en el 2020.

Y también vemos problemas.

Muchos de ellos fruto de problemas estructurales de nuestro país pero también tendremos nuevos retos fruto del retrato de joven descrito anteriormente.

Eso sí, muchos de estos problemas se graduarán en mayor o menor intensidad en función de la apuesta que los gobiernos hagan por las políticas de bienestar y de apuesta por este sector de la población.

Estos son a modo de resumen algunos de los temas descritos en la publicación antes citada.

Y delante de este marco descrito pensamos que se debe actuar.

Y pensamos que las políticas de juventud tienen un papel estratégico fundamental y pueden generar un marco amplio de oportunidades para abordar los problemas antes mencionados.

Unas oportunidades que se deben de generar desde las administraciones y también desde la ciudadanía.

Una pregunta que siempre subyace cuando se habla de políticas de juventud es qué son. Sobre todo entre los escépticos.

Hoy las políticas de juventud responden a cuatro paradigmas:
· La exigencia de dar respuesta a las dificultades que aparecen en la vida de los jóvenes y para las cuales se reclaman soluciones (derivadas principalmente de las políticas sociales)

· Dar respuesta a la existencia de diversos sectores sociales, formales y no formales, que reivindican hacer políticas dirigidas hacia los jóvenes y con los jóvenes.
· La necesidad que tiene la sociedad de desarrollar redes de comunicación con los jóvenes (especialmente por los agentes prestadores de servicios e instituciones) y entre los jóvenes (con el objetivo de potenciar actividades colectivas).

· Y, sobretodo, la necesidad de fomentar la participación entre los jóvenes para fortalecer la salud democrática de nuestro país.

Y qué ejes de trabajo proponemos?

· La lucha contra la exclusión social de los jóvenes.
· La atención a los elementos emergentes que tienen a los jóvenes como principales protagonistas.
· Y el fomento de la participación entre este sector de la población.

Respecto a la lucha contra la exclusión social de los jóvenes decir que:

Los y las jóvenes viven y vivirán los problemas derivados de una sociedad que tiende a ser cada vez más dual y si no lo remediamos con un estado de bienestar cada vez más débil.

Este será uno de los principales problemas nucleares de los jóvenes. “no olvidemos que los problemas de los jóvenes son los problemas de todos, pero que normalmente sus problemas quedan a la cola”

Para hacer frente a este problema en la publicación “El futuro de las políticas de juventud”, se defiende la necesidad a corto y largo plazo de:

· un modelo educativo competitivo,
· una estrategia contra la precariedad laboral,
· dar acceso a la vivienda
· y la defensa de la igualdad en esta franja de edad.

Dicho de otra manera, se seguirá necesitando no dejar de apostar por las ya denominadas políticas de emancipación y de inclusión social con la misma intensidad que hasta ahora.

Pero, a lo mejor se debería de intensificar la estrategia. No sólo en recursos sino en lo político.

Todos sabemos que la solución a los problemas más graves de los jóvenes de este país no está sólo en la mesa del director del INJUVE, ni del director general o del secretario general de una CC.AA, ni de los diputados provinciales o concejales de juventud o de los consejos de juventud.

Hoy, y en un futuro próximo así será, la solución a los problemas de los jóvenes de este país están y estarán, al menos a nivel estatal y por este orden en: La mesa de Gabilondo, de Celestino Corbacho, de Corredor, en la mesa de Bibiana y de los agentes sociales que intervienen en el consenso de las agendas políticas y sociales de este país.

Por eso, para abordar estos problemas es necesario un verdadero contrato social con los jóvenes sea del nivel o denominación que sea.

Un contrato que no es nada nuevo. A veces se ha llamado plan integral, pacto nacional, plan transversal o interdepartamental. Y ese seguirá siendo el eje principal de trabajo para corregir las desigualdades de los jóvenes.

Y pienso que el libro blanco 2020 es una oportunidad magnífica para dar elementos a los políticos y gestores de las políticas de juventud.

Ahora bien, debemos ir más allá.

También pienso que sería interesante el dedicar una sesión monográfica de una de las cámaras a hablar y plasmar en resoluciones la situación de los jóvenes y los elementos que deben de presidir las agendas políticas gubernamentales en una legislatura en materia juvenil.

En el mundo del empleo juvenil tenemos un gran reto porque tenemos un escenario donde se pueden unir la situación de las expectativas no cumplidas de jóvenes sobre formados con una bolsa de jóvenes con el mal llamado fracaso escolar. Y este es el escenario que tenemos hoy.

Por eso veo importante la iniciativa, que ya existe, y encuentro muy interesante en continuar potenciando que es la mesa sectorial sobre empleo juvenil.

Y sobretodo, se deben de llegar a unas bases potentes sobre empleo juvenil como han resaltado otras personas que han pasado por esta comisión.

Sobre temas de empleo, ya se ha aportado mucho por los representantes de los agentes sociales, sólo reiterarme en la idea de que se debe:

· De potenciar la FP
· fomentar el máximo de sinergias entre emprendedores y empresarios de nuestro país.
· Así como la inserción laboral a través de la movilidad estatal o internacional, potenciando una bolsa de empleo que vaya más allá del municipio y acorde con el contexto internacional que estamos viviendo.

Entrono a vivienda, pensamos que la nueva situación surgida de la explosión de la burbuja inmobiliaria deja un espacio muy interesante para:

· la promoción de políticas sociales de vivienda
· y de nuevas fórmulas para socializar el parque de viviendas privado a través de la recompra de stock,
· Aplicar nuevas fórmulas de copropiedad entre estado y el ciudadano
· o ampliación de la VPO de alquiler y compra.

Una de las líneas más interesantes de trabajo que se han llevado adelante estos últimos años en materia de vivienda joven ha sido la red de bolsas de vivienda de alquiler para jóvenes que hoy existe en muchas de las CC-AA.

Son interesantes los resultados obtenidos y sobre todo teniendo en cuenta que han desarrollado su labor en medio de la selva de las inmobiliarias.

Elementos emergentes en las políticas de juventud.

Como antes he dicho,

Pese a que este escenario de prioridades está muy definido, pensamos que las políticas de juventud, como ocurrió en otras etapas, tienen espacios para poder innovar y contribuir a atender a los elementos emergentes que están surgiendo en la sociedad global.

Y digo otras etapas porque muchas concejalías de juventud, por ejemplo, fueron capaces de:

· Abrir un Punto de Información Juvenil antes de una OAC,
· Las primeras experiencias de muchos municipios en materia de promoción del empleo surgieron de los planes promovidos para luchar contra el paro juvenil a principios de los 80.
· o de protagonizar festivales de música que ahora son festivales de referencia o símbolos del municipio,
· o de crear una página web antes que la del ayuntamiento,
· o de apostar por la mediación en la vivienda para facilitar el acceso a la emancipación.

Las PJ a pesar de tener pocos recursos y ganarse a pulso los liderazgos siempre son capaces de innovar.

Y la situación social y económica actual permite que de puedan explorar nuevos espacios.

Pero, hoy y en los próximos años, estos espacios emergentes serían:

Atender a las nuevas agendas políticas vinculadas a las necesidades sociales de los jóvenes.

Muchas de ellas relacionadas a agendas de problemas derivados de la globalización. Ya no jugamos en la liga española sino en la Champions (e incluso en la copa intercontinental) y debemos preparar a las generaciones para este reto.

Ya nadie discute que las nuevas tecnologías no son un culto más a la novedad sino que estamos delante de una innovación y que las TIC serán un elemento socializador.

Podemos atrevernos a decir que dentro de unos años la brecha digital será muy testimonial entre los sectores sociales y económicos no marginales.

Las nuevas tecnologías son y serán un elemento de prestación de servicios, de espacio de ocio y de relación con y entre los jóvenes. Incluso podemos aventurarnos a decir que se tratará de un nuevo lenguaje.

Pero no debemos de olvidar que en la red no todo vale y la protección de la intimidad y especialmente la de los menores en las mismas es un tema a intensificar.

El impacto de la diversidad cultural estará presente en nuestra sociedad creando nuevas oportunidades y situaciones sociales pero también mayores cuotas de racismo e intolerancia.

Por este motivo es importante aplicar estrategias específicas dirigidas a la gestión de las realidades multiculturales.

Así como la necesidad que los jóvenes tienen de ser los protagonistas de primera línea en la gestión de la nueva realidad y la lucha contra el racismo.

Hoy más que nunca sería necesaria aquella campaña donde se explicaba que “somos diferentes, somos iguales” y que fue capaz, entro contexto social, de movilizar a amplios sectores de nuestra sociedad.

En la publicación el futuro de las políticas de juventud proponemos entre otras medidas proponemos la creación de Espacios Jóvenes Interculturales, donde jóvenes de diversas culturas y nacionalidades compartan actividades asociativas, culturales, deportivas o creativas al margen de los espacios que ya comparten, como la educación o el puesto de trabajo.

También, como elemento emergente seguimos pensando en la necesidad de superar la discriminación por motivo de género entre las nuevas generaciones.

Todo y los avances, el arraigo en nuestra sociedad de la cultura machista hace que la lucha contra las discriminaciones por motivo de género es y será un trabajo a consolidar durante varias generaciones.

También creo en la necesidad de disponer de nuevas agendas en la movilidad internacional de los jóvenes ligadas a la competividad y difusión del multilinguismo.

La apuesta sería que los jóvenes tuviesen la oportunidad de disfrutar, aunque fuese una vez en su vida, de una experiencia internacional, ya sea laboral o educativa.

En este sentido proponemos, además de intensificar las ayudas a una movilidad juvenil encaminada a potenciar nuestra competitividad, innovar en los objetivos de la misma.

La cooperación internacional y la creación de un erasmus del mediterráneo deben de ser nuevas apuestas que conjuguen educación, idiomas y conocimiento de nuevas realidades culturales.

También creemos que un elemento estratégico importante para la movilidad internacional y el fomento de la participación juvenil en nuestro país sería la promoción de que España sea la sede del sur de Europa del Centro Europeo de la Juventud y liderar la política mediterránea en materia de juventud.

Por último, respecto a la participación pienso que debemos de tener en cuenta un elemento de peso muy importante y también de trabajar en tres espacios.

· El elemento de peso es que como todos sabemos estamos viviendo una situación económica brutal. Y que en estos momentos es cuando el voluntariado, la participación, el escuchar a los demás y la solidaridad se convierten en un valor muy importante. Un valor que quizás en otros momentos no se apreciaban. Y muchas políticas sociales serán o no serán por el voluntariado y por el compromiso colectivo.

Y los tres espacios a trabajar en materia de participación son:

· Aprovechar la potencia de las TIC,
· dar apoyo al joven que decide organizarse
· y también fomentar la cultura participativa de los jóvenes desde la proximidad de las decisiones.
Respecto a los jóvenes organizados. Creo que en el mapa asociativo deberían de existir más referentes.

Por este motivo es muy importante la consolidación de un tercer sector juvenil que garantice la sostenibilidad en el tiempo.

Este fenómeno ya se da en el movimiento del tiempo libre educativo infantil, pero debe de extender a otros sectores que desarrollan iniciativas para la juventud.

Y sobre todo poner en valor y publicitar experiencias y modelos de éxito de participación juvenil que ya existen.

No sé si a través de la creación de unos premios o mediante difusión a través de los medios de comunicación.

Pero, creo que el voluntariado que esta llevando adelante muchos jóvenes de este país necesita de un reconocimiento. Porque se lo merecen y porque el compromiso colectivo será uno de los grandes valores que no cotizan en bolsa.

No oculto mi preocupación, que imagino que será también la vuestra, por la desafección política entre los jóvenes, que no deja de ser mayor que la de los adultos. Todo y que deberemos de estar atentos a como irá evolucionando estos años.

Creo que las políticas de proximidad son las que más pueden hacer para fomentar la participación:

· La asignatura de educación para la ciudadanía,
· promover la participación en los centros escolares
· y dar apoyo a los municipios para que hagan de los jóvenes referentes de opinión es una línea a potenciar, son algunos elementos a seguir trabajando.

También veo interesante abrir un debate sobre bajar la edad de voto a los 16 años.

Para cerrar esta intervención, sólo dejar sobre la mesa una última idea. Creo que sería útil desarrollar uno de los artículos de la Constitución Española que dice (artículo 48): Los poderes públicos promoverán las condiciones para la participación libre y eficaz de la juventud en el desarrollo político, social, económico y cultural.

Por este motivo creo que es necesaria una Ley de políticas de juventud que:

· Clarifique los órganos de gestión y coordinación de las PJ.
· Potenciar la justicia social, la igualdad de oportunidades y las acciones encaminadas a la emancipación de los jóvenes.

· Poner en valor los sectores de intervención de las PJ como: Educación, trabajo, vivienda, salud, cultura, movilidad, apoyo a movimientos asociativos y la participación social de los jóvenes.

· Apostar por el fomento de redes básicas de servicios y recursos para los jóvenes.

· Identificar el sector profesional de los técnicos de juventud

· Potenciar elementos de conocimiento de la realidad juvenil como las redes de observatorios de juventud que hoy existen en nuestro país.

Espero que les haya sido de utilidad mi aportación y os invito a estudiar las 50 propuestas que proponemos en la publicación recomendada.

Muchas gracias, moltes gràcies

Lunes, 5 de julio de 2010

EL FUTURO DE LAS POLÍTICAS DE JUVENTUD. 50 ideas para mejorar la vida de los y las jóvenes

2010-06-04T11:41:00.001+02:00

(artículo publicado en la revista entrejóvenes)

EL FUTURO DE LAS POLÍTICAS DE JUVENTUD. 50 ideas para mejorar la vida de los y las jóvenes

Analizar, debatir, proponer ideas de futuro sobre cómo implementar acciones dirigidas a los jóvenes, plantearse propuestas con un lenguaje sencillo y llamar la atención de los diferentes agentes que intervienen en las políticas. Estos son los objetivos que se marcó el libro de la Fundació Rafael Campalans que lleva por título ‘El futur de les polítiques de joventut. 50 idees per millorar la vida dels i les joves’. El pasado mes de febrero se realizó el acto de presentación donde acudió, entre otros, el director general del Injuve, Gabriel Alconchel.

Analizar, debatir, proponer ideas de futuro sobre cómo implementar acciones dirigidas a los jóvenes, plantearse propuestas con un lenguaje sencillo y llamar la atención de los diferentes agentes que intervienen en las políticas. Estos son los objetivos que se marcó el libro de la Fundació Rafael Campalans que lleva por título ‘El futur de les polítiques de joventut. 50 idees per millorar la vida dels i les joves’. El pasado mes de febrero se realizó el acto de presentación donde acudió, entre otros, el director general del Injuve, Gabriel Alconchel.

TEXTO: Olivié Bayón Coordinador de la publicación

El libro El futur de les polítiques de joventut. 50 idees per millorar la vida dels joves nace de un encargo de la Fundació Rafael Campalans (FRC). Un encargo que buscaba analizar, debatir, proponer ideas de futuro sobre cómo implementar acciones dirigidas a los jóvenes, plantearse propuestas con un lenguaje sencillo, sobre todo prepositivo y, para qué negarlo, llamar la atención de los diferentes agentes que intervienen en las políticas de juventud.

Debo reconocer que, por suerte para los curiosos lectores, este libro tiene más de lo último, propuesta, que de lo primero, análisis. No por negligencia sino por la intención de ir a la propuesta concreta. Y más teniendo en cuenta que la literatura de las políticas de juventud está llena de estudios y teorías sobre este segmento de la sociedad. De ahí el título de la publicación, la concreción de las 50 propuestas y la estructura del mismo tratando sectorialmente los
temas que pensamos que son más importantes.

Debemos advertir que, aunque la publicación está centrada en la realidad de la juventud catalana, nadie puede negar que las situaciones y propuestas descritas son y serán extrapolables a la realidad de nuestro país.

Para ir seleccionando las propuestas más interesantes hemos contado con sesiones de trabajo técnicamente muy nteresantes y con relatores muy capacitados. La mayoría de ellos son noveles en la teorización del concepto políticas de juventud pero grandes profesionales de las temáticas tratadas sectorialmente, que han sabido plasmar en sus capítulos la carga propositiva que persigue la publicación.

Fue muy importante, para poder entrar en materia, partir del análisis de la realidad juvenil en Catalunya y del Área metropolitana de Barcelona de dos estudios interesantes como son Joves i política de la FRC y Tipologia de joves a l’àmbit metropolità de Barcelona de Jordi Nofre, éste último, autor del primer capitulo titulado Els joves a l’àmbit metropolità de Barcelona.

Una proposta de classifi cació. , así como de las sesiones de trabajo organizadas en la Fundación. Y sobre todo, el trabajo de relatores con la experiencia de Javier Amor y Manel Brinquis en el capítulo dedicado a la participación; de David Elvira en el capítulo dedicado a la salud y los jóvenes; de Sonia Ruiz y Aintzane Conesa por su aportación en las propuestas de políticas de juventud desde la perspectiva de género; de Jeroen Boschma, autor del libro Generación Einstein y que participó en el relato del capítulo El arte de comunicar con los jóvenes; de Joan Miquel Piqué por su capítulo dedicado a la ocupación; y de Xavier Mauri, por su artículo dedicado a proponer medidas concretas de acceso a la vivienda. También ha representado una experiencia importante el hecho de tener la oportunidad de hacer el ejercicio de síntesis de las 50 ideas, así como la introducción y el capítulo dedicado al futuro de las políticas de Juventud.

Otra experiencia que nos animó en la redacción y difusión del proyecto fue, sin lugar a dudas, la participación en el prólogo de la ministra de Igualdad, Bibiana Aído, y la presencia de Gabriel Alconchel en la presentación del libro en Barcelona.

Siempre me gusta explicar que este libro tiene tres niveles de lectura, pensados para tres tipos de lectores:

El lector perezoso que en cinco minutos y medio puede leerse las 50 propuestas que fi guran al fi nal del libro, el lector interesado que con la lectura del prólogo de la ministra y de la introducción puede hacerse con un buen relato del por qué son necesarias las políticas de juventud, y por último, el lector estudioso que podrá leer en función de sus preferencias los capítulos dedicados a los elementos que pensamos que más pueden afectar a los jóvenes en un futuro próximo.

¿Qué hemos descubierto trabajando esta publicación? Sobre todo, posibles tendencias para proponer actuaciones para los y las jóvenes. La tendencia que más peso tiene es, sin dudar la necesidad a corto y largo plazo de un modelo educativo competitivo, una estrategia contra la precariedad laboral y dar acceso a la vivienda. Dicho de otra manera, se seguirá necesitando una apuesta por las ya denominadas políticas de emancipación y de inclusión social. Hasta aquí nada nuevo.

Ahora bien, pese a que este escenario de prioridades está muy defi nido, pensamos que las políticas de juventud, como ocurrió en otras etapas, tienen espacios para poder innovar y contribuir a atender a los elementos emergentes que están surgiendo en la sociedad global. Estos espacios emergentes serían:

• La necesidad de superar la discriminación por motivo de género.
• Atender a las nuevas agendas políticas vinculadas a las necesidades sociales de los jóvenes. Muchas de ellas relacionadas a agendas de problemas derivados de la globalización.

• Aplicar estrategias específi cas dirigidas a la gestión de las realidades multiculturales que necesariamente se deberían de vivir como una oportunidad. Así como la necesidad de que los jóvenes tienen que ser los protagonistas de primera línea en la gestión de la nueva realidad y la lucha contra el racismo.

• Ya nadie discute que las nuevas tecnologías no son un culto más a la novedad sino que estamos delante de una innovación y que las TIC serán un elemento socializador. Podemos atrevernos a decir que dentro de unos años la brecha digital será muy testimonial entre los sectores sociales y económicos no marginales. Las nuevas tecnologías son y serán un elemento de prestación de servicios, de espacio de ocio y de relación con y entre los jóvenes. Incluso podemos aventurarnos a decir que se tratará de un nuevo lenguaje.

• También en la publicación hemos querido poner en valor la necesidad de disponer de nuevas agendas en la movilidad internacional de los jóvenes y difusión del multilinguismo. La apuesta sería que los jóvenes tuviesen la oportunidad de disfrutar, aunque fuese una vez en su vida, de una experiencia internacional, ya sea laboral o educativa. Apostar por promocionar la movilidad juvenil por todo el mundo y fomentar el conocimiento de idiomas.

Respecto a los jóvenes organizados. Desde el catálogo de ideas apostamos por la consolidación de un tercer sector juvenil que garantice la sostenibilidad de los proyectos asociativos, y de un sector privado que se implique en iniciativas sociales responsables dirigidas a los jóvenes.

• No ocultamos nuestra preocupación por la desafectación política entre los jóvenes, que no deja de ser mayor que la de los adultos. Es interesante en este aspecto porque, desde la publicación, se apuesta por promover la participación desde la proximidad de las entidades locales y los centros de enseñanza.

Por último, si desean más información sobre este libro, pueden encontrarlo y descargarlo gratuitamente, como no podía ser de otro modo, a través del dominio: www.fundaciocampalans.com/fi cha_informes.asp?Id=4 .

Un abrazo en nombre de todo el equipo de la FRC a los lectores de Entrejóvenes.

2009-01-10T12:30:00.000+01:00

“Entre Antonis anda el juego”

2006-12-29T20:14:00.000+01:00

“Entre Antonis anda el juego”

Al maig de 2007 el nostre alcalde es dirà Antoni

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya que han tingut com a resultat el govern d’entesa liderat per José Montilla, Catalunya es prepara per afrontar els propers comicis municipals. L’últim diumenge del mes de maig serà el moment de decidir quin govern tindrà la nostra ciutat.

Uns dels elements principals, juntament amb la participació, serà la resposta dels electors al pacte a Cerdanyola en les darreres eleccions municipals entre IC, CIU i ERC, quan la dinàmica de Catalunya ha fet una aposta per l’Entesa de progrés, dit d’altra manera, coalicions on l’eix polític de Cerdanyola és clarament d’esquerres. També es preveu una renovació de les llistes dels partits (d’alguns) amb la introducció de candidats destacats “independents” i de la irrupció d’una nova generació de polítics locals sorgida de les bases.

Un altre element que serà clau és el paper dels petits partits, sobretot pel pes que té la llei d’hont en el repartiment de regidors. Estic parlant del PAS i de la possible irrupció del Partit de la Ciutadania en la política de la ciutat. L’entrada o no d’un d’aquests dos partits pot alterar el mapa de regidors, sobretot de les llistes més votades.

Espais Joves Interculturals

2006-11-13T14:32:00.001+01:00

Una proposta per enriquir el coneixement mutu entre els joves d’aquí i els nouvinguts.

Sóc dels convençuts que el futur està en la barreja. Negar que la societat d’aquest segle es basarà en la interculturalitat és negar l’evidència. La Catalunya del segle XXI ens dibuixa una realitat multicultural i a partir d’aquest model de societat el nostre país ha de trobar el seu lloc en l’economia global. Els nouvinguts cada cop són més presents a les ciutats i als pobles i formen part de l’escenari per on ens movem a diari. Tots vénen a treballar confiant que les seves condicions de vida i dels seus fills milloraran amb el temps i així acostuma a ser. Les segones i terceres generacions de nouvinguts són els beneficiaris més directes del tomb que ha donat la vida d’aquestes famílies i en la seva mà està, en bona part, consolidar els projectes. La població estrangera del país ja representa el 21% dels joves d’entre 15 i 29 anys, la majoria procedent del Marroc, l’Equador, Romania, la Xina o el Pakistan. És evident que la diferència cultural de l’actual corrent migratori requereix un procés d’adaptació a dues bandes: per part de la societat receptora i per part de la població immigrada. Aquest esforç se simplificarà si som capaços de crear punts de trobada on es donin les condicions necessàries per a la lliure circulació d’idees i experiències. D’acord amb aquesta realitat multicultural, la formació dels nostres joves ha de ser forta en valors i justa en oportunitats. L’escola és un element clau per consolidar aquestes habilitats però el repte és mantenir la cohesió d’aquests grups fora de l’aula, facilitar que es continuïn relacionant més enllà de l’escola i no es creïn etnogrups. La trobada entre joves de diferent procedència cultural és un fet inevitable i del tot recomanable com a antídot contra els raonaments i les actituds xenòfobes. Per promoure la creació de punts de trobada on els joves de diferents orígens es relacionin i comparteixin interessos i necessitats, la Generalitat ha engegat a través de les Secretaries d’Immigració i Joventut el projecte pilot d’Espais Joves Interculturals. Aquest programa permetrà que diferents municipis de tot els territori amb un percentatge elevat de població estrangera promoguin projectes innovadors que facilitin les relacions entre els joves catalans i els immigrants. L’objectiu és generar la interrelació dels joves més enllà de l’àmbit de l’escola o de la feina, a través d’activitats esportives, actes culturals, tallers, exposicions o concerts, disposant sempre de la complicitat de les associacions i col·lectius locals. Ara es tracta de potenciar la presència d’aquests espais i de crear-ne de nous; d’aquesta manera estarem contribuint a la integració dels joves nouvinguts en una societat més justa i igualitària.

Violència Juvenil

2006-07-03T13:58:00.000+02:00

La imatge dels joves als mitjans de comunicació

Sovint, quan llegim el diari o mirem les noticies de televisió rebem una imatge distorsionada dels joves i de la seva realitat, especialment perquè es transmet només, o casi, les seves expressions negatives, i sense gaire mirament, es vincula edat i violència indiscriminadament.

Un repàs als diferents estudis elaborats des de les universitats, les administracions o els col•lectius joves , revelen que la imatge dels joves als mitjans de comunicació no és gaire positiva. Són referencials els estudis de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB de Cerdanyola, on en línies generals, de totes les notícies que apareixen a diferents diaris sobre els joves, només un ajustat 25 % en dóna una imatge positiva, mentre que en un 60 % dels casos és negativa, la resta un 15 % dels articles es dona una imatge que es pot considerar neutre.

Així, no és d’estranyar que violència i joventut siguin dos mots que s’acompanyen massa sovint no només en els mitjans de comunicació sinó en les converses quotidianes, i molt poques vegades des de l’anàlisi de quines són les causes que provoquen els comportaments violents de la joventut. Es tracta d’aquelles desigualtats en les estructures socials que condueixen a la discriminació econòmica, sexual, religiosa o lingüística.

Avui seria molt estrany trobar-nos titulars en els mitjans de comunicació del tipus: “un avi seguidor del Reial Madrid o Barça crema una cabina telefònica” o “un adult es manifesta en solitari a la plaça Abat Oliva”, destacant així l’edat com un element definitori d’una imatge o d’un estereotip, com habitualment es fa en el concepte “jove”.

Ja que no es dóna aquest fet, perquè la necessitat d’adjectivar els joves com un grup homogeni sense matisos ? per què estigmatitzar els joves, fent que es sentin culpables per ser-ho...? o com diu l’antropòleg Manuel Delgado, : “no es pot parlar amb seriositat del terme violència juvenil, perquè només el concepte de violència és força complicat, i a l’afegir el qualificatiu juvenil donem a entendre que es tracta una patologia pròpia de la joventut, en la mateixa línia que l’acne o els trastorns emotius de l’adolescència”

I també em pregunto, on queden les altres cares que tenen o poden tenir els joves ?, per exemple, la seva participació en la societat civil o en el món associatiu, o el seu compromís amb unes ideologies o uns valors que ajuden a millorar la societat.

Per això, crec que hem d’impulsar un paper més crític, més polític , més social fugint de la superficialitat i actuant més a fons en els esdeveniments i en les respostes a la realitat dels i de les joves.

Cerdanyola solidària

2006-06-05T13:57:00.000+02:00

És una realitat que tots coneixem que els immigrants participen cada vegada més en tota mena d’associacions cíviques i esportives de la nostra ciutat. Ara bé, és menys conegut que també comencen a fer-ho a les entitats de voluntariat. No vull dir en cap cas que sigui un fet majoritari, però ha deixat de ser excepcional.

Fa uns mesos, en una conversa amb un delegat sindical d’origen marroquí, em dir que a Catalunya ja n’hi ha cinc cents com ell d’origen divers, que en els seus llocs de treball han estat triats per defensar els seus drets. La conversa em va fer obrir els ulls al fet que, tot i la manca de drets de molts d’ells per ser elegits per càrrecs públics o votar en les eleccions, existeixen àmbits on sí poden exercir la seva ciutadania social i ser elegits.

Escric avui d’aquest fet, arrel que el 26 de maig passat, la Fundació Autònoma Solidària va fer l’acte anual de reconeixement i agraïment als voluntaris del curs 2005-2006 al Rectorat de la nostra Autònoma. En l’acte es pretenia fomentar la participació de la comunitat universitària, en la construcció d’una universitat més cohesionada i més compromesa amb la realitat social. Sens dubte aquesta iniciativa és molt positiva per assolir una formació en favor de la solidaritat, la tolerància i la responsabilitat, més enllà dels programes acadèmics.

En l’àmbit universitari encara són pocs els immigrants, o els seus fills, que tenen possibilitat d’accedir a aquest nivell d’estudis acadèmics. Per tant, és encara més difícil que n’hi hagi, de voluntaris, sovint prou feina tenen de lluitar contra les limitacions socials i econòmiques que pateixen ells mateixos. Fora bo per tant, que tots i totes reconeguéssim i facilitéssim la participació dels voluntaris d’origen immigrant, així com la d’aquells programes adreçats a integrar-los a la nostra ciutat, siguin universitaris o no.

Permeteu-me que avui aquí en faci notícia i reconegui, a la meva manera, el valor cívic de la participació d’aquests veïns nostres. Ofereixen allò que sí que tenen, temps i l’estimació pels altres, i el donen a aquells cerdanyolencs i cerdanyolenques que ho necessiten. Quina lliçó de ciutadania.

Aules d’acollida a Cerdanyola

2006-05-12T13:56:00.000+02:00

«La diversitat hauria de ser una oportunitat per a la superació de les mancances del sistema educatiu»

Fa dos anys i mig, en un article del TOT Cerdanyola, es va parlar de l’impacte de la immigració en les aules dels centres educatius de la nostra ciutat. Es tractava de la situació dels nous alumnes que hi arribaven.

Concretament es parlava de dos nens equatorians de Cerdanyola. Eren el Xose, de cinc anys, i el Leo, de dotze. El pas del temps ens permet fer-ne comparacions i comentaris. El Xose ara estudia al col·legi de les Fontetes i d’aquí a no gaire, parlarà català millor que jo.

Crec que és important posar-nos en situació per entendre el fenomen. Tres són els eixos bàsics de futur en la integració dels alumnes nouvinguts: l’idioma, la situació del sistema educatiu i la ciutat.

Respecte a la comprensió de l’idioma, hem de tenir en compte que cada llengua necessita una metodologia d’aprenentatge i cal molta feina, un mínim de dos anys, en el millor dels casos. Exemples per entendre-ho, en tenim molts, des d’aquells que ens poden semblar més exòtics però que són una realitat al municipi, com els xinesos que tenen 10.000 caràcters iconogràfics, els àrabs que no consignen les vocals i llegeixen de dreta a esquerra amb una grafia diferent, els països de l’est tenen el ciríl·lic...

En segon lloc, també tenim una comunitat educativa que no ha resolt avui els reptes tradicionals: la lluita contra el fracàs escolar, l’absentisme, l’adaptació escolar, la massificació de les aules, el tracte personalitzat amb els alumnes, la falta de recursos humans, etc. A aquests problemes hem d’afegir-hi l’herència del sistema educatiu d’alguns dels països d’origen d’on provenen els alumnes.

Però la situació ha canviat. El nou govern de la Generalitat va impulsar el Pla per a la Llengua i la Cohesió Social. D’aquest pla, ric en el plantejament teòric i pressupostari, va sortir la proposta de crear aules d’acollida per als alumnes que necessiten una adaptació al sistema educatiu. És una mesura, però, que necessita el suport de tota la comunitat educativa i sobretot de la ciutat.

A Cerdanyola aquestes aules ja funcionen però cal que tothom s’hi impliqui. Un pla educatiu d’entorn, a més del professorat necessita de recursos humans i d’una estratègia clara integrada en el conjunt dels serveis del municipi. Dit d’altra manera, s’ha de passar de l’edició de llibrets a polítiques educatives i socials.

Dies d’esperança

2006-03-07T13:55:00.000+01:00

Eren les 16.00 hores, i aquell dia, el 17 de juliol de 1997, a les portes de l’Ajuntament de Cerdanyola molts ciutadans i ciutadanes ens aplegàvem amb l’esperança que Miguel Ángel Blanco no fos executat per ETA. Les notícies sobre les concentracions a tot el país es multiplicaven en molts municipis i el fet que el número de persones que hi participaven anés en augment, ens donava forces per no pensar en el pitjor escenari traçat pels terroristes.

Un silenci cada vegada més esfereïdor s’apoderava de l’espai a mesura que passaven els minuts després de l’hora marcada pels assassins per a l’execució. Tots creuàvem les mirades i especialment les fixàvem en aquells que portaven auriculars i feien seguiment de les notícies. Cap a les cinc de la tarda es va trobar el cos en coma de Miguel Ángel; trenta minuts després va morir a l’hospital. L’únic consol que ens quedava als ciutadans era firmar als llibres de signatures de condol que es van adreçar a la família Blanco, assistir a les manifestacions multitudinàries i seguir amb la idea que us dia s’acabaria aquesta bogeria.

Els assassinats van continuar igual que des de la fundació d’ETA. Però, es va declarar una treva des del setembre de 1998. El mes de maig de 1999 el govern d’Aznar va iniciar converses amb els terroristes per intentar establir la pau. Al gener de 2000 ETA va tornar a matar. Aquell any, d’octubre a novembre, ETA va assassinar un regidor a Sant Adrià, Ernest Lluch a Barcelona, un regidor de Viladecavalls mort a Terrassa i un guàrdia urbà a Barcelona.

Aquestes dates van ser molt dures per a tots. ETA havia fixat com a principal objectiu assassinar càrrecs polítics municipals vulnerables i sense escorta. Davant la proximitat del “Comando Barcelona” als regidors de Cerdanyola ens van reunir per explicar-nos tècniques de contravigilància i a alguns companys regidors se’ls hi va posar protecció.

Després de totes aquestes petites vivències, i d’altres viscudes amb amics i amigues que fan política al País Basc, i que han sofert persecució violenta per fer política, segueixo pensant que hem de donar una oportunitat per a aconseguir la pau a Euskadi, que serà també la pau per a tots.

Això que està passant aquests dies és terrible. Sembla ser que un govern socialista no pot intentar obrir un procés de pau, com en el seu moment, al 1999, va fer el govern d’Aznar. Imagineu que hagués passat si s’organitza una manifestació al 1999 en contra de les converses de Zurich amb ETA. O si el PSOE hagués afirmat que Aznar està més a prop dels terroristes que de les víctimes.

Però, potser el més terrible sigui que per al PP és més prioritari derrotar els socialistes abans que els terroristes.

“L’orquestra zambombera”

2006-02-03T13:54:00.000+01:00

El patriotisme no es mesura per metres de bandera (catalana o espanyola) sinó per la justícia social.

La genialitat del jazz ve per la qualitat del repertori com per la instrumentació, l’harmonia i, sobretot, per una improvisació aparent que dóna com a resultat un consens musical. Aquests elements fan que el públic surti guanyant de la pluralitat d’estils.

En canvi, la característica de la simbomba és donar suport a les nadales i als càntics d’arrels “populars”. Sovint s’acompanya de pandereta i també reemplaça el contrabaix en les orquestres per produir soroll.
Davant els canvis decisius que s’estan produint al nostre país, l’orquestra “zambombera” del Partit Popular, per sort no tots els sectors del partit, intenten autosatisfer el clima de crispació de forma coordinada i sectorial.
Les notes “zambomberes” ( o simbomberes) contra el procés de l’Estatut més destacades les protagonitzen: Alguns sectors empresarials que veuen perillar la seva posició de privilegi fruit de l’Aznarisme i ataquen la llibertat de mercat amb el tema de la Caixa i de la fusió Fecsa – Endesa. Es promou el boicot als productes catalans. Un general parla de treure l’exèrcit al carrer. Un jutge compara el català amb les sevillanes. Un senador del PP diu que Zapatero va arribar al Congrés en un tren de rodalies (en al•lusions a l’11-M). Acebes diu que ”ETA es converteix en tutora de l'Estatut de Catalunya”. Es recullen signatures contra Catalunya amb un signant de luxe com és el colpista Tejero; i l’església es manifesta al costat del PP contra la llei de matrimonis del mateix sexe.

En canvi, amb les mateixes característiques d’una orquestra de jazz, amb la fusió d’estils, avança en els aspectes del reconeixement de la singularitat de Catalunya dins de la pluralitat d’Espanya. Les competències per la millora de la gestió de la immigració, les infrastructures, la Seguretat Social , les relacions laborals, la justícia, el finançament i la presència internacional de la llengua i cultura catalana.

No és la primera vegada que el nostre país viu un procés de debat estatutari. Només s’han de revisar les hemeroteques per veure que les posicions polítiques no han variat massa des dels anys setanta; i també es pot veure que els auguris dels contraris al procés autonòmic de principis de la democràcia no es van complir, i la nostra societat ha avançat.

No ens hem d’oblidar que la importància del moment que estem vivint radica en la necessitat d’un canvi per avançar davant els nous reptes de la societat. Quan s’aprovi l’Estatut es veurà que cap de les catàstrofes dels profetes de l’odi s’hauran complert. I que el patriotisme no es mesura per metres de bandera (catalana o espanyola) sinó per la justícia social.

Llibre "la niña de la calle" - Virtu Moron

2006-01-19T13:53:00.001+01:00

(diari AVUI)

Un llibre denuncia l'experiència real al carrer d'una nena

Una periodista relata la història d'una nena que als 12 anys va haver de viure al carrer i les seves experiències amb la droga i la delinqüència

"La meva mare va agafar tres pantalons i tres samarretes, les va posar en una bossa verda i em va fer fora de casa. Recordo perfectament aquella sensació d'angoixa quan es va tancar la porta. Era divendres, les onze de la nit, la llum de l'escala també es va apagar i em vaig quedar a les fosques". Aquest dur record d'infància és el testimoni de la jove marroquina Kaoutar Haik, recollit per la periodista Virtu Morón a La niña de la calle, un llibre que explica la història real d'una nena, ara dona, que es va veure obligada a viure al carrer amb només 12 anys, després que es negués a casar-se amb un home a qui no coneixia, fruit d'un matrimoni acordat per la seva mare.

Kaoutar, que ara té vint anys, va arribar de nena a Catalunya amb la família procedent del Marroc per començar una nova vida a Santa Coloma de Gramenet. L'abandonament de la llar del seu pare i les pallisses que li clavava la seva mare són el principal record d'una infantesa que Kaoutar qualifica de "terrible".

Als dotze anys, la seva mare va decidir casar-la al Marroc, a canvi d'una irrisòria quantitat de diners, amb un home que li doblava l'edat i al qual no havia vista mai. Kaoutar s'hi va negar i la seva mare la va fer fora de casa. Durant quatre anys, va vagar sola pel carrer, dormint al carrer, en cases d'okupes o abandonades, i alternant visites amb escapades a centres d'acollida de Barcelona. Van ser anys de robatoris, violència i drogues. "La meva vida social es va fer al carrer, allà vaig fer la meva família, però tenia una gran falta d'afecte", explica Kaoutar. Per sobreviure en un món d'homes, va haver d'aprendre a robar, encara que assegura que sempre ho va fer sota els efectes de la cola o dissolvents.

Als 18 anys, la jove marroquina va sortir d'un centre d'acollida havent estudiat perruqueria i va conèixer la seva primera parella formal, però aviat es va adonar que havia tornat a caure en l'infern dels maltractaments. Després de superar aquest nou episodi negre, es va enamorar d'un altre noi amb qui es va casar, convençuda d'haver trobat l'estabilitat, però novament van arribar les discussions i, per segona vegada, va tornar a viure l'amenaça dels mals tractes. "He après -explica Kaoutar- que no has de permetre que t'aixequin la mà una segona vegada, així que quan el meu marit em va amenaçar de pegar-me el vaig deixar d'estimar".

El final de la història és feliç i queda obert. Als vint anys, Kaoutar treballa de perruquera, ha retrobat l'amor i sembla haver enterrat el fantasma del maltractament.

Virtu Morón, l'autora del llibre, va declarar a Efe que La niña de la calle és un relat per conèixer el món del carrer des de l'experiència d'una nena, però també perquè aquells que viuen aquesta situació es deixin ajudar".

Cerdanyola dependent

2006-01-05T13:53:00.000+01:00

La nova llei de dependència és un repte i una oportunitat per consolidar una xarxa de serveis per a les persones dependents de Cerdanyola.

Dins de l’onada de canvis que s’estan produint en Espanya, el govern ha aprovat una sèrie de reformes necessàries per avançar en la igualtat social.

La Llei Contra la Violència de Gènere, la modificació del Codi Civil per permetre el matrimoni i l’adopció a les parelles formades per persones del mateix sexe; el procés de regularització que ha permès a més de 500.000 de treballadors i treballadores immigrants poder cotitzar a la seguretat social són alguns exemples.

L’última reforma és l’avantprojecte de la Llei de Dependència. Una cosa que avui sembla indiscutible, però que va tenir els seus detractors a principis de la democràcia, va ser la llei coneguda com “Ernest Lluch”. Aquesta inversió va permetre reconèixer l’accés a la sanitat de totes les persones. Ara amb la nova Llei de Dependència: “es reconeixerà el dret universal a totes les persones que es trobin en aquesta situació a ser ateses i rebre una sèrie de noves prestacions, com ara l’ajuda a domicili, el servei de teleassistència, els centres de dia, la creació de places de residència o les ajudes a les famílies que en tinguin cura”.

En el 2007 es crearà el Sistema Nacional d’Atenció a la Dependència (SND) per atendre el milió i mig de persones que pateixen algun tipus de dependència al conjunt de l’Estat, de les quals un 80% tenen més de 65 anys. Una situació que afecta no només a la persona sinó també als familiar més pròxims.

La inversió prevista per posar en funcionament el SND és equivalent a l´1% del nostre Producte Interior Brut (PIB) i permetrà crear uns 300.000 llocs de treball un cop entri en funcionament l’any 2007 i finalitzi la seva implantació en el 2015. El finançament correrà a càrrec, en un 50%, de l’Estat i en un 50% de les Comunitats Autònomes. L’objectiu bàsic és incrementar la xarxa de serveis públics i la concertació amb empreses privades per atendre la demanda, i donar suport econòmic als cuidadors familiars.

Aquesta xarxa de serveis públics és desplegarà en el territori. Ja que Cerdanyola és un municipi de més de 50.000 habitants; la ciutat podrà desenvolupar una resposta planificada a una oportunitat que pot establir les bases per la cobertura social de la nostra ciutat. Aquesta “adequació a la llei a Cerdanyola” necessitarà d’una anàlisi de la realitat social d’aquest col•lectiu, una planificació , un reforç dels serveis socials de la ciutat i d’un liderat polític qualificat per implicar els diferents agents socials.

La ruta de les pintades a Cerdanyola (1ªpart)

2005-12-07T13:52:00.000+01:00

Una paret néta és avui una excepció i un bé escàs; però a vegades recullen històries que no deixen de tenir gràcia.

Tot sortint de casa d’en Julio Jiménez, al carrer de Sant Ramon cantonada amb Sant Casimiro, ens sorprèn un missatge en forma de gran pintada negra que diu: “Más amor en este mundo”. És una pintada optimista amb què iniciem un itinerari per la infinitat de signatures, frases variades i dibuixos que cobreixen qualsevol racó de Cerdanyola.

Tombem pel carrer de Feliciano Xarau i una paret ens informa d’una trista notícia: “Saray ja no estima l’Antoni”. Més endavant una altra que diu: “Jose ha cambiado de novia”. En principi no creiem que aquestes dues històries tinguin relació perquè la lletra i els colors són diferents. Bé, imaginem que ens continuaran informant.

Arribem a la conclusió que al llarg del temps hi ha una evolució considerable en aquesta forma d’expressió. D’ésser un vincle reivindicatiu en la transició o artístic amb els graffittis, hem anat cap a una competició de qui embruta més amb signatures d’esprai o altres pintures. Un exercici d’egocentrisme que es multiplica com un gos que va fent pixadetes per allà on passa. En Julio em recorda que aquestes expressions es diuen “tags” i que si ens fixem, els protagonistes sovint es repeteixen. “Tem”, “Atom”, “Deins”, són pseudònims amb què es firmen unes creacions que ja s’han apoderat del paisatge urbà.

Però no totes les parets estan firmades. Algunes només ens criden l’atenció pel seu toc reivindicatiu. A la meva antiga escola, el Col•legi Banús, els “tags” formen part de la decoració exterior. Hi destaca una pintada llibertària que diu: “Libertad , anarquía” potser fruit de l’assignatura d’història. Com a contrapunt, més endavant, al Passatge de Feliciano Xarau nº18, observem que els veïns s’han posat d’acord per pintar totes les parets del seu color original. La pregunta és quant de temps trigaran en embrutar-les els “artistes” de carrer. Encara queda alguna pintada, d’un admirador de Federico Jiménez Losantos, que diu: “Defiende tu origen”.

Seguim caminant cap a l’estació, passem per la parròquia de Sant Martí molt castigada pels tags i missatges ofensius; i veiem en el carrer de Sant Salvador, una pintada que diu: “Crucificados por el sistema”. No sabem si són per les obres o va més enllà. Arribem a la Plaça de Josep Viladomat i una pintada ens avisa que: “Marmota manda”. No trobem el “marmota” en cap banc fent una migdiada però a prop, al Passeig del Pont, un admirador del “pelusa” sospira en la paret: “Vivir es sufrir palabra de Maradona” .

Ja és hora d’agafar el tren a l’estació, i fem balanç d’algunes de les pintades. Ens quedem amb les més artístiques en forma de graffitti del Passeig de les Acàcies; o una del riu que diu: “Si lluites pots perdre, si no, estàs perdut” ; o un Seat Ibiza negre que s’ha autografitejat la paraula “Fistro” imaginem en homenatge al “Chiquito de la Calzada”.

Veure una paret néta és avui una excepció; i s’ha convertit en un bé preuat, escàs i admirable. Potser per això el minimalisme s’està posant de moda. També ens adonem que hi ha molta gent que es vol expressar, sigui com sigui. Només es tracta de trobar l’espai; això sí, amb una gran dosis de civisme.

Democràcia local intercultural

2005-11-21T13:52:00.000+01:00

El diàleg entre cultures només es donarà si hi ha igualtat d’oportunitats

L’actualitat dels fets relatada als mitjans de comunicació ens mostren els disturbis a França, la tanca de Melilla, les reaccions de la comunitat anglesa després dels atacs terroristes a Londres. Però no hem d’oblidar quines situacions amb un rerefons similar s’han plantejat fa poc temps a Los Àngeles (EUA), a Alemanya o sense anar-se més lluny a El Ejido (Almeria), o a Can Anglada (Terrassa). Aquests fets ens fan reflexionar sobre el fracàs o la feina a fer en matèria d’immigració.

Quan treballava de tècnic d’immigració una de les línies de recerca eren les bones pràctiques d’altres administracions en països de la Unió Europea en matèria d’immigració. Després de molts anys i arran de com es manifesta el fenomen a Europa aquest dies podem extreure o sintetitzar algunes conclusions.

La primera conclusió és que seria un error importar els models d’integració que s’han donat en la Unió Europea, sense menysprear algunes experiències de gestió de programes. Aquesta afirmació es basa en que: La tradició colonial de la Gran Bretanya, Holanda o França no és la nostra. La situació fronterera amb Àfrica és diferent. La nostra relació de pont amb Iberoamèrica i el castellà és un atractiu per a la immigració llatinoamericana. L’organització de les competències de l’estat és molt diferent que la dels països abans esmentats. També no fa massa temps que hem passat de ser país d’immigrants a ésser un país receptor d’immigració.

La segona conclusió és que estem construint dia a dia un model d’integració que té dos components singulars importants: El primer és que tenim una realitat social, política i unes diferències abans esmentades respecte a Europa que ens situen davant d’una democràcia intercultural, on els drets i deures de la nostra democràcia són la base de la convivència. El segon component, el més difícil de consolidar, són les bases materials per poder crear un diàleg entre cultures. Aquesta base només es donarà, i serà possible, si hi ha igualtat d’oportunitats i justícia social per a tots al marge de la procedència de qualsevol ciutadà.

Per base material entenem els recursos socials, les polítiques i la complicitat del conjunt d’agents més propers per fer possible un model d’integració adient. O dit d’una altra manera, i en paraules del projecte Migració i Ciutadania de Cerdanyola, la immigració és un fet global que s’ha de gestionar a nivell local.

Aquesta feina silenciosa haurà de comptar amb elements tangibles i la complicitat dels diferents agents generadors de pràctiques positives, fugint de l’abús, necessari a vegades, de la indústria d’elaboració d’estudis, diagnòstics, observatoris, jornades, etc...; i invertint en accions que cristal•litzin a la pràctica de la realitat de la ciutat.

Aprofito aquestes línies per felicitar les iniciatives de les Associacions d’Alkantara Mediterrani , el Mate i “L’Associaçao Terra Brasil” per apropar-nos el coneixement d’una part de la “rica i plena” diversitat cultural de la nostra ciutat.

L’eco de l’ecologisme a Cerdanyola

2005-10-24T13:51:00.000+02:00

Del missatge ecologista d’IC a Cerdanyola, només n’ha quedat això: l’eco.

Ara tenim dos elements indispensables per poder valorar la política del govern municipal de Cerdanyola. Un és la perspectiva del temps i l’altre, els fets. La conclusió final de tot plegat és que del missatge ecologista d’IC a Cerdanyola, només n’ha quedat això: l’eco. Un eco que sona malament donada l’agressivitat de les decisions urbanístiques, i també perquè les protestes s’han convertit en silenci per part d’alguns partits, les plataformes i les associacions, tan sospitosament inactives desprès del pacte entre IC,ERC i CDC.

Per fer un rànquing destacaria set temes, per començar: L’abocador de Sugrañes, el Centre Direccional, la requalificació de zones verdes dins de la ciutat, la decapitació del Turonet, la tala d’arbres, la privatització del bosc del Bosc Tancat, la no convocatòria del Consell de Medi Ambient.

Per més actual, el primer tema podria ser la instal•lació de l’abocador de residus en la denominada zona verda, com va denunciar la Joventut d’Esquerra Republicana de Catalunya, a l’antic clot de Sugrañes, que és i serà uns dels temes que faran mal a la ciutat.

Però, seguint el rànquing de contradiccions, només s’han de revisar les actes dels plens dels últims anys. Hi podem veure les operacions de maquillatge del pla urbanístic del Centre Direccional (CD). Darrera l’intent de sensació de canvi només s’han rebatejat alguns plans parcials per tornar a fer el mateix projecte i deixa oberts alguns “forats”, els quals aviat també seran notícia.

Tota la moralitat del discurs del govern en el CD, es contradiu amb la requalificació de zones verdes dins de l’espai urbà. Aquestes requalificacions, augmenten la pressió urbanística a les zones amb més densitat de població de Cerdanyola, obviant les possibilitats d’una redistribució sostenible.

També podríem parlar de la continua tala d’arbres a Cerdanyola. L’ecologisme de motoserra està molt lluny dels discursos al ple de l’ajuntament dels que avui governen.

Dins d’aquesta enumeració mereixen observació les actituds i les formes en la presa de decisions. D’exemples, en tenim varis. En les formes trobem la privatització de part del bosc del Bosc Tancat. O també la decapitació de la muntanya del que era el nostre turonet, on s’ubica una escola en un dels parcs més grans de Cerdanyola i un dels punts d’oci i dinamisme de la ciutat, obviant la possibilitat d’ubicar l’escola en altres zones de serveis de la ciutat sense necessitat d’atemptar contra el parc.

Dins d’aquesta anada i tornada de formigoneres també podríem preguntar-nos per què no es convoca mai el Consell de Medi Ambient i/o s’obre un debat sobre l’impacte de totes les construccions abans esmentades.

Aquesta diferència entre els dits i els fets que estem vivim a Cerdanyola podria ser objecte d’estudi en les facultats de ciències polítiques i, sense dubte, serà un exemple de cinisme ecològic.

Catalans sense papers

2005-09-27T13:50:00.000+02:00

L’expressió “Murcians, castellans o catalans sense papers” pot semblar estranya però forma part de la història més recent del nostre país.

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la inauguració de l’exposició: “D’immigrants a ciutadans” a Barcelona. La mostra ens ensenya ,entre altres temes, el fenomen de les denominades migracions interiors i ens fa reflexionar sobre la realitat actual de la immigració.

Una de les coses que més me’n va cridar l’atenció van ser els paral•lelismes en els discursos contra la immigració, des de principis del segle XX passant per les dècades dels 60 i dels 70, fins els que avui dia s’escolten en alguns mitjans socials i polítics.

Una de les consignes dialèctiques que més es reiteraven era que els nouvinguts vinguessin d’on vinguessin “no hi caben tots”. Quan Barcelona tenia a principis de segle mig milió habitants i la immigració venia de la comarca catalana de l’Urgell , els habitants de Barcelona deien: “són massa, no hi caben tots”. Quan a principis de segle van venir els murcians i almeriencs a Barcelona a construir les primeres infraestructures modernes de Catalunya (metro, vies de ferrocarril, carreteres) també es deia que eren massa i que no hi cabien tots. En definitiva podem veure que en la història d’aquest país el discurs de que aquí vénen massa immigrants sempre ha estat una constant; sempre s’ha reiterat dècada darrera dècada, independentment de si la immigració fos de la Catalunya interior, castellana, extremenya, aragonesa o Andalusia.

Ara, en aquest nou segle, també continuem escoltant aquesta expressió “és que hi vénen massa”, en boca dels que ja porten uns anys aquí, com un testimoni d’egoisme que no mira enrere per entendre el present i el futur de les migracions a Catalunya.

Una segona reflexió interessant derivada d’un fet històric, documentat en l’exposició, és veure també com existia la necessitat de disposar de papers per poder entrar a Barcelona. Els denominats “sense papers” ja protagonitzaven una expressió que coneixien els nostres avis en la seves pròpies carns a la seva arribada a les grans ciutats industrials .

La policia franquista expulsava les persones que no tenien els papers en regla per treballar a Barcelona. El control dels sense papers es va fer fins el 1957 en el pavelló de classificació de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta situació, me la va confirmar un avi i la seva esposa que van passar per aquesta situació en el seu viatge des de Castella i Lleó. El Sr. Abel recordava que alguns paisans seus baixaven unes estacions abans i, per camins secundaris, arribaven a Barcelona. Altres, presos del pànic, saltaven del tren en marxa poc abans que el tren arribés a l’estació de França. Des del ‘antic Pavelló de Missions es van deportar entre el 1952 i el 1957 15.000 persones al sud d’Espanya. Davant l’allau de persones vingudes de tot el país aquesta mesura va ser inútil i Barcelona, i els seus voltants, van continuar creixent demogràficament.

Ampliació del Casal de Joves

2005-08-30T13:49:00.000+02:00

L’ampliació del Casal de Joves era i és una sortida viable al dèficit d’espais pels joves de Cerdanyola

Les entitats juvenils de la ciutat, l’Aula de Música Moderna, la possibilitat dels grups musicals de poder assajar, el Servei d’Informació Juvenil, els tallers, els concerts, el seu equip de professionals i els joves usuaris del Casal de Joves han fet d’aquest equipament, agradi o no a alguns, un element dinàmic de la ciutat de Cerdanyola.
L’equipament inaugurat la tardor de 1989 es va consolidar com uns dels espais juvenils de referència per la seva singularitat, ja que estava destinat a l’ús exclusiu de joves, i per la seva pluralitat en la varietat de serveis que ofereix.

Avui som davant d’un nou escenari, cada vegada més canviant, de població juvenil amb característiques culturals i sociològiques molt diferents. Les grans demandes de la política juvenil són l’educació, l’habitatge i l’ocupació. Però, no hem de perdre de vista el foment de valors com la participació, la solidaritat que ens ha de permetre de consolidar una cohesió social on la convivència i el respecte ens permeti avançar com a ciutat. El Casal de Joves és un element clau dins d’aquesta estratègia de cohesió social. Un espai que permet gaudir d’un oci fora dels cànons del consumisme i és referència pels que volen desenvolupar qualsevol activitat a Cerdanyola.

Al juny de 1999 es va començar a treballar per l’ampliació del Casal de Joves. Després de buscar suport econòmic en diverses institucions durant el 2000 la resposta de la Generalitat de CIU va ser la negativa a subvencionar el projecte. La Diputació de Barcelona va ser més receptiva, i durant l’any 2000, va subvencionar i desenvolupar el projecte d’usos del Casal de Joves que va finalitzar el maig de 2001. En paral•lel per millorar el projecte d’usos, es va obrir un procés participatiu amb l’objectiu de recollir propostes de millores.

Aquest projecte d’usos va ser la base que va permetre que, a proposta de l’Ajuntament de Cerdanyola, el gener de 2002 la Generalitat de Catalunya aprovés la modificació urbanística que permetia l’ampliació del Casal de Joves “Altimira”. Al 2003 es va aprovar en el pressupost per part de l’Ajuntament de Cerdanyola per al desenvolupament de la primera fase del municipi del projecte executiu de l’ampliació del Casal de Joves i de la urbanització del seu espai exterior.

La viabilitat del projecte es fonamentava en que permetia l’ampliació de l’Aula de música i bucs d’assaig, el manteniment de la sala de concerts i el bar a la primera planta; i destinava el primer pis a un hotel d’entitats juvenils. Aquesta proposta representava una despesa més equilibrada que la construcció d’un nou equipament.

Cerc que en un futur proper l’ampliació del Casal de Joves serà una realitat i els grups musicals de la ciutat tindran més espai per assajar, les entitats més espais per les seves activitats i els joves gaudiran de més de serveis. O potser, si no hi ha canvis, serà que no.

Aquilino Polaino i Benigno Blanco

2005-07-04T13:48:00.000+02:00

No és una broma del Santoral, és una veritable història d’amor ideològica

Benigno Blanco és el vice-president i portaveu de l’entitat “foro de la família” que encapçala les mobilitzacions contra el matrimoni entre el mateix sexe i contra la reforma de la llei d’adopcions.

Aquest militant destacat del Partit Popular era el Secretari d’Estat d’Infraestructures. La seva cara pàl•lida anunciava els desastres del Ministeri de Fomento presidit per una altra cara coneguda, aquesta més dura que pàl•lida, que es deia Álvarez Cascos. Benigno va saltar a la fama per les seves intervencions excusant la catàstrofe del “Prestige” , els esvorancs de l’AVE o el retards en la construcció de la línia Barcelona- Madrid. Aquesta etapa gloriosa van fer de Benigno una estrella de la televisió. Quan sortia sabies que alguna cosa dolenta havia passat.

Abans també va ser Secretari d’Estat d’Aigües (majors) amb la Ministra Tocino, i va ser un entusiasta del Pla Hidrològic Nacional, a més a més de membre del consell d’administració de diverses constructores i de la companyia Iberdrola, la qual va rebre tractes de favor per part del seu exdirectiu.

Aquilino Polaino, és el catedràtic de psicopatologia proposat pel Partit Popular per argumentar la no conveniència de l’aprovació de la llei que permet l’adopció per part de parelles del mateix sexe. L’expert del PP va argumentar en les seves conclusions que els pares dels homosexuals solen ser hostils, distants, alcohòlics; i les mares sobreprotectores, també va descartar l’existència d’abusos sexuals.

Després d’aquesta intervenció a la Comissió de Justícia del Senat, el portaveu del PP, Sr. Conde, va agrair la descripció perfecta de la psicopatologia dels homosexuals i la intervenció magnífica, perfectament documentada i útil per la tasca dels legisladors. Davant de la reacció de l’opinió pública la direcció del PP es va disculpar i va dir que no compartia els punts de vista d’Aquilino.

Aquilino i Benigno són uns dels molts exponents de l’oposició al reconeixement dels drets i de les llibertats que es consoliden dia a dia en la nostra societat. La manifestació del “foro de la família” o les declaracions del PP al Senat recuperen una narrativa i l’argumentació agressiva, plena d’odi i contra un col•lectiu de persones que semblava superada. Aquesta manifestació és tan absurda com si es convoqués una manifestació contra els matrimonis cristians o heterosexuals, i si un expert d’esquerres digués al Senat que les parelles heterosexuals solen ser hostils, distants, alcohòliques i es donen abusos sexuals.
Aquesta defensa de la intolerància, o dit d’una altra manera, fer de la intolerància bandera de partit són d’aquestes coses que ens fan reflexionar i veure que la democràcia es guanya dia a dia. Que ens queda molt camí per recorre. Però, hem de pensar que els mateixos que surten protestant per la nova llei d‘adopcions són els que estaven i estan en contra de l’emancipació de la dona, del divorci, de l’avortament o de la experimentació de les cèl•lules mare per lluitar contra el càncer. Alguns, de mica en mica han anat cedint fins arribar al grau de llibertats que avui tenim. De la voluntat de tots i totes dependrà anar-hi assolint les llibertats o anar cedint davant la intolerància.

Procés de regularització d’immigrants

2005-06-21T13:47:00.000+02:00

Algunes repercussions i reptes del procés de regularització.

Per increïble que sembli, 500.000 de persones vivien en les nostres municipis i treballaven en l’economia submergida i no hi contribuïen amb els impostos perquè no els deixaven legalitzar la seva situació. Una realitat que l’exterior govern no va voler afrontar i que era insostenible. Aquesta situació ha canviat i posa en igualtat de drets i també de deures al conjunt de la població.

Les reaccions han sigut diverses. La Cristina, fa molts anys que no veu el seu marit i la seva filla, o el José que tampoc veu els seus pares. Aquests equatorians que viuen a Cerdanyola ,amb els papers a la mà, ja poden sortir del país perquè ja no són irregulars. L’únic inconvenient és que les companyies de vols al seu país estan col•lapsades o han pujat els preus dels bitllets. És hora de substituir les vidrieres dels locutoris per abraçades als estimats.

Si parlem de més repercussions, per exemple en l’economia, la cosa és clara. Més cotitzants a la seguretat social i contribuents als impostos, i s’ha obert una porta per a la dignificació del lloc de treball de milers de persones. I des del punt de vista demogràfic, les estadístiques del padró municipal de Cerdanyola són prou eloqüents de l’augment de població.

Ara, un cop se sap una mica més de la realitat social i demogràfica que tenim després del procés regularització, toca el torn de treballar per a la socialització de la nova realitat.
Algunes noticies són alleujadores: el govern de la Generalitat dedicarà 13´5 milions d’euros, la meitat del fons de suport a l’acollida i la integració dels immigrants aprovat divendres al consell de Ministres (27 milions d'euros), per a la realització dels plans municipals d’acollida i d’integració. L’altra meitat dels recursos, que gestionarà la Generalitat, es dedicaran bàsicament a accions de reforç educatiu.

Amb aquesta mesura es reconeix un altre aspecte que negava l’anterior govern: el paper dels municipis en l’acollida i la recepció de la nova immigració. Aquestes mesures econòmiques són importants però no hem d’oblidar l’assignatura més difícil: la convivència i la cohesió social. Dos conceptes que poden semblar molt contundents però que són molt fràgils als ulls d’aquells que tenen por a la diferència, i els quals utilitzen la immigració com a bandera política.

Pel que fa als municipis, com Cerdanyola, s’hauran de dotar de polítiques actives i participatives per aconseguir les màximes complicitats en aquest nou escenari social i polític.

Però , hi ha dos temes urgents: un que pot sonar utòpic, però no ho és, com és acabar amb les causes que creen la fam , la guerra i la injustícia en el planeta; i un altre, més a prop dels centres de decisió del nostre govern, és aconseguir una regulació dels fluxos migratoris des d’una perspectiva europea. Tots els països europeus, els vint-i-cinc, han d’aprovar una política única de fronteres i de visats. Recordem que les vies d’entrada d’immigració il•legal no són en pasteres sinó a través del visat de turista. Visat de turista que és diferent depenent del país europeu de que es tracti.

La lluita de Celestica és la lluita pel futur de Cerdanyola

2005-05-25T13:46:00.000+02:00

«Amb ràbia i esperança, ara toca fer costat a les famílies davant d’un acomiadament improcedent i desenvolupar el Parc Tecnològic del Vallès»

La publicitat corporativa de Celestica destaca els beneficis de l’empresa i també la definició dels seus «valors». Un d’aquests valors és, segons l’empresa, la gent. Concretament, la publicitat diu: «es demostra el respecte per l’individu i el tracte amb dignitat i imparcialitat». Per consultar el decàleg d’hipocresies podeu fer una consulta a www.celestica.com.

El tancament de l’empresa Celestica posa al carrer el 15% de la plantilla del Parc Tecnològic del Vallès (PTV), deixa moltes famílies sense res i colpeja uns dels símbols de la ciutat, creat fa quinze anys. Aquest procés que avui vivim s’està donant a moltes viles i ciutats, i sembla un procés llarg i dur que amenaça moltes plantes de tot el país. Aquestes empreses aprofiten la llibertat per als moviments especulatius de capitals i la impunitat per a l’acomiadament massiu; i tenen en la deslocalitazió de processos productius i d’inversions una eina per rebaixar costos salarials i eludir impostos i obligacions mediambientals. L’única solució, a curt termini, passa per exportar els drets laborals a tot el món, l’acció sindical, boicot als productes de les empreses i legislar contra els acomiadaments improcedents quan tanquen amb beneficis.

En contra dels que defensen que això provocaria més tancaments, recordem l’exemple típic de les facultats d’Econòmiques. La cadena Mark & Spencer a França va anunciar el tancament i l’acomiadament per guanyar més diners. El primer ministre socialista Jospin va amenaçar-los d´aplicar un decret excepcional que obliga a indemnitzar amb 2 mesos i mig de sou per any treballat (en lloc d´1 mes). Aquesta mesura va fer que la cadena anunciés que no tancava la seu francesa. Dit d’altra manera, que els surti car marxar!

Respecte al futur del PTV davant aquest fenomen, només resta veure com evoluciona l’ampliació del Parc, o el desenvolupament del Direccional, com es vulgui dir, amb els diferents projectes que s’havien aprovat: la dotació d’una parcel·la de 5.000m2 per atraure empreses de nova creació, el desenvolupament de les 58ha de l’ampliació, la dotació d’un accés directe des de l’AP-7 i l’ampliació a 4 carrils de la carretera de Cerdanyola a Sant Cugat. Aquestes inversions triplicarien els llocs de treball (segons dades de La Vanguardia). El funcionament del Sincrotó (2008) i el trasllat a Barcelona de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions sense dubtes seran elements de dinamització directa del PTV.

Aquestes reflexions poden estar molt bé, però davant de la ràbia pel tancament de Celestica només podem desitjar que es puguin atendre les necessitats més pròximes de les 400 famílies afectades; ajudar a ocupar de nou els treballadors, i donar suport a les justes reivindicacions del comitè d’empresa. I que aquestes ajudes tractin tots els treballadors i treballadores per igual (fixos, eventuals i ETT).

Adopcions per part de parelles homosexuals

2005-04-26T13:45:00.000+02:00

Un pas endavant en la justícia social i una garantia per a la protecció dels menors.

L’equiparació de drets l’hem de celebrar tots. Recordo una de les meves primeres propostes com a regidor dins del meu grup municipal, va ser la creació d’un registre de parelles de fet a l’Ajuntament. Aquesta proposta avui té el consens de la majoria de la ciutadania, però no era així a principi dels 90. Amb tot, va prosperar amb l’ajuda d’altres grups polítics.

Als últims anys s’ha avançat en la normalització dels drets de les parelles de fet, heterosexuals i del mateix sexe. Però encara faltava una signatura pendent: l’adopció.

Ara sí que es pot dir: «Catalunya és capdavantera en matèria d´adopcions per part de parelles homosexuals». A l´Estat, Navarra, el País Basc i Aragó disposen de regulacions semblants, i, a Europa, Holanda, Suècia i Gran Bretanya regulen l´adopció conjunta; i a Dinamarca, Islàndia i Noruega la circumscriuen als fills de l´altre convivent.

Amb els vots en contra de part del PP i de CIU, i amb els vots a favor del PSC, ERC i IC, s’han fet modificacions del codi de família, d´unions estables de parella i del codi de successions, una legislació que pertany al Dret Civil de Catalunya.

El canvi possibilita l´adopció conjunta de menors per part de parelles homosexuals, fins ara vetada. La realitat era que es feien adopcions encobertes de parelles formades per persones del mateix sexe, tramitades com a monoparentals, fet que en cas de mort del parent deixava desprotegit el menor. Però en cas d´adopció internacional, regeix el principi de reciprocitat: no es podrà adoptar als països d’origen dels nens que posin restriccions a l’adopció de parelles del mateix sexe.

Resumint els aspectes més importants: la Llei possibilita l´adopció conjunta, per part de les parelles homosexuals, de menors amb els quals no hi hagi hagut cap tipus de vincle; un dels membres de la parella homosexual també podrà adoptar el fill o la filla del seu company o la seva companya i equiparar els drets successoris dels menors als dels fills.

Com abans hem dit, fins ara, el fet que les parelles homosexuals no hagin pogut adoptar legalment ha motivat l´existència d´adopcions encobertes de parelles de gais i lesbianes que s´han tramitat com si es tractés de famílies monoparentals. Això comporta una certa problemàtica perquè només es valora la idoneïtat d´una persona sola que es fa càrrec de l´adopció, mentre que la criança i la cura de la criatura recau, de fet, en els dos membres de la parella. Podrà ser tutor/a la parella homosexual que convisqui amb el/la tutor/a, de la mateixa manera que les parelles heterosexuals.

Amb la nova normativa, els dos membres de la parella hauran d´obtenir el certificat d´idoneïtat que expedeix l´Institut Català d´Acolliment i de l´Adopció. Aquest mesos haurem de veure com es desenvoluparà i s’aplicarà el reglament que possibilitarà l´adopció i qui determinarà la idoneïtat de les parelles per poder adoptar.

El que sí que queda clar és que s’assegura el dret del nen o la nena a tenir una família idònia, independentment de l´opció sexual dels seus/de les seves progenitors/es. I a més a més, s’avança una mica més en les llibertats públiques negades al llarg de la història per part de la dreta.

Televisió Cerdanyola

2005-02-21T13:44:00.000+01:00

Amb l’apagada analògica s’obre un nou escenari per a les televisions locals.

La nostra vila universitària i tecnològica un dia va tenir una breu aventura de televisió local. El canal que comptava amb molta voluntat i voluntarisme es cuinava en els baixos de l’Ateneu. Però un dia una trucada dels serveis jurídics d’Antena 3 Televisió van advertir que les ones no eren suficientment àmplies per als dos i TV Cerdanyola va deixar d’emetre. Els comentaris de la nit de José Maria Carrascal i la sèrie Farmacia de Guardia es van imposar als noticiaris d’informació local de la nostra ciutat.

Avui som en un altre escenari amb la denominada “apagada analògica”. Què vol dir això? A partir de l'1 de gener de 2008 les televisions locals iniciaran les seves emissions en digital. Diuen que tindrem més qualitat d'imatge i de so i serveis interactius. Serà sense dubtes la revolució del comandament a distància, un aparell molt apreciat i que ara serà uns dels tresors més polèmics de qualsevol llar. Potser això implicarà poder votar directament en l’ Operación Triunfo de torn, o contractar la reposició d’un documental del canal 33, o fer-li comentaris al presentador d’un programa sense utilitzar els sms o l’ordinador.

En definitiva el tema és que les televisions locals seran les primeres que patiran l'anomenada, apagada analògica. Aquesta situació obre un període interessant per tornar-nos a situar un altra vegada amb més força en el món de la comunicació local.

Ara les regles del joc són diferents. El número de canals va per demarcacions, i no hi haurà un canal de televisió local per municipi com fins ara. A cada demarcació li correspon quatre canals de televisió local. Sabadell està considerada una demarcació. Però la nostra comarca, per les seves característiques tindrà 8 canals (igual que Barcelona i Cornellà).

Aquest escenari obliga les diferents televisions locals a unificar-se per demarcacions. Hem de matisar que el que en l’actualitat un municipi tingui un canal de televisió no vol dir que tingui preferència en l’adjudicació d’un canal digital.

Crec que és important incidir en aquest nou panorama dels mitjans de comunicació i buscar bons companys de viatge i fórmules de gestió per una nova aventura televisiva local a Cerdanyola del Vallès.

Actualment a la comarca, i futur espai de demarcació per la emissió en digital, tenim un espai televisiu on conviuen diversos estils de televisió: des dels canals locals com TV Rubí o TV Sant Cugat; el canal de Sabadell Canal 50, que ens ofereix un noticiari comarcal i moltes sessions de tarot i altres alegries, i el també canal de Sabadell Tele Amistat, de l’església evangèlica de Filadèlfia.

Davant aquesta situació televisiva, o ara o mai. Tenim l’oportunitat de gaudir d’una televisió local a Cerdanyola, si és possible acompanyats amb altres municipis del nostre entorn.

Cerdanyola en la Ruta del Flamenc

2005-01-20T13:44:00.000+01:00

Catalunya té una veritable ruta flamenca. Rica i plena d’història , figures , llocs i aficionats.

La Casa de Andalusia de Cerdanyola ha celebrat en el mes de novembre les XVI Jornades Culturals Flamenques de Cerdanyola. La ciutat de Cerdanyola, juntament amb altres municipis, forma part d’una veritable agenda cultural estable a Catalunya que sense dubtes a curt termini esdevindrà una de les llegendàries i conegudes rutes flamenques que existeixen a espanya.

Hi ha diversos elements que justifiquen que a Catalunya existeix una ruta flamenca. La Història del Flamenc al nostre país; les ciutats que tenen una programació estable de l’art, on pràcticament cap branca del flamenc està exclosa; els locals de tota la vida i els nous, el ressò als mitjans de comunicació, les nostres figures; i el públic són els elements bàsics per l’existència i similitud amb els altres itineraris flamencs existents a Catalunya.

Avui, el conjunt d’esdeveniments i activitats entorn a l’art del flamenc a Catalunya, s’han guanyat el prestigi necessari per sumar-se a les set rutes flamenques ja conegudes a Andalusia. A rutes tan populars com: la “Creación” que va des de Granada a Màlaga; la ruta de les grans figures que va des de Sevilla a Màlaga; la minera que va des de Jaén a Almeria ; la de Huelva i els seus Fandangos; la ruta del compàs del tres per quatre que va de Triana a Xerès; la de cayetano amb els cantes abandolaos, des de Puente Genil a Còrdova; o la ruta de Bajañi que transcorre entre Algesires i Sanlúcar de Barrameda; hi haurem de sumar-li un altra ruta que fa anys que es manifesta a Catalunya.

De la historia no en parlaré, ja que hi ha moltes publicacions que descriuen l’arribada del flamenc a Catalunya a mitjans del segle XIX, la seva època gloriosa al primer terç del XX , la seva decadència amb la manipulació franquista fins a la proliferació de les penyes flamenques des dels anys 70, entre elles la nostra, la de Cerdanyola al 1972. Qui millor descriu aquesta apassionant història és el llibre de Francisco Hidalgo titulat “Como en pocos lugares; noticias sobre el flamenco en Barcelona”.

Dins de les figures del flamenc a Catalunya tenim molts aficionats, i mestres generosos que dominen els pals del flamenc; i també els gèneres amb arrels catalanes, com són els garrotins i la rumba catalana. Entre els més coneguts per el públic tenim Miguel Poveda i Mayte Martín.

Per últim, què hem de dir dels elements fonamentals d’aquesta ruta!: els locals, les tertúlies, els congressos, els concursos i la programació estable. En aquest últim cas, hem de dir que el llistó està molt alt. A les Jornades Culturals Flamenques i a la nit del cante jondo de Cerdanyola hem de sumar els 27 festivals que es celebren només a la província de Barcelona.

“ Tenemos una afición flamenca en Cataluña que quita el “sentío”

Cerdanyola Nyam Nyam!

2005-01-17T13:41:00.000+01:00

El mapa gastronòmic de Cerdanyola és com els seus ciutadans, cada dia més multiculturals.

La varietat de la cultura gastronòmica de Cerdanyola es va adaptant a les modes i diversitats dels ciutadans.

Si fem una mica de memòria recordarem que als anys 70 i 80 els bars anunciaven als rètols plats típics d’Andalusia, Extremadura, Galícia i, en menys casos, de Castella. També aquí l’espai europeu començava a fer-se un lloc amb alguns locals denominats frankfurts. Per la nit, així mateix, les copes les podíem anar a prendre a un local hawaià on les begudes exòtiques, malauradament, no les servien cambreres hawaianes. A mitjans dels 80 van arribar els primers xinesos; i la moda de les pizzes a domicili.

Els primers, amb tantes llegendes urbanes sobre la procedència dels seus condiments i sempre tan plens de gent, van introduir conceptes nous i un ric vocabulari en paraules compostes com rollito primavera , arroz família feliz , salsa de soja o cerdo agridulce. Tot això mentre sonava una música ambiental xinesa relaxant que potser va ser font d’inspiració de la música chill out de principis d’aquest segle. De fet, com per a molts de la meva generació, va ser la primera experiència multicultural a la taula. Vaig descobrir que la aleta de tiburón es menjava, i no era perillosa; i que el bambú tenia bon gust i només estava predestinat a la fabricació de mobles.

Respecte als establiments de pizzes a domicili, que sobreviuen a les que venen congelades, tenen encara la flota de motoristes que arrisquen les seves vides per portar-te les delicioses porcions de calories a casa. Els dies de futbol el trànsit del producte italià sobre rodes té molta demanda, tot i que aquests dies l’espera es fa massa llarga, sobretot els partits són del Barça o del Madrid. Per sort per mi, quan juga el València no m’he d’esperar gaire estona.

Entrem ja als anys 90, recordo la primera festa de la diversitat que van muntar amb molt esforç i il•lusió a l’Ateneu. Aquell dia, amb la incredulitat d’alguns i amb la participació de la ciutadania, vam replegar un modest mostrari de cuines i, sobretot, begudes del món. Aquell dia , amb la presència del Síndic de Greuges de Catalunya i la cantant cubana Lucrecia , ara presentadora dels Lunnis, aquest ninots que ens conviden a anar al llit, vam disfrutar per la novetat. De fet aquella festa va ser un petit anunci de la futura varietat gastronòmica de la nostra ciutat.

Als noranta i principis del nostre segle, comença l’explosió de la diversitat culinària, es sumen més restaurants als xinesos i pizzes a domicili; i arriba el nostre deliciós restaurant mexicà, uns restaurants àrabs, el menjar ràpid libanès, un argentí , un japonès assequible. Gràcies a déu i a empresaris sensibles als insomnes voluntaris, es creen uns petits oasis en la escassa Cerdanyola nocturna per portar-nos la música llatina amb mojitos o irlandesa amb pintas.

Després d’aquest recorregut històric, veiem que el sushi japonès, el asado argentí amanit amb chinchulí o chimichuri, sucar nachos en guacamole, degustar un kebab, o un cuscús abusant del curry, amb la cervesa irlandesa i el sabroson mojito poden conviure amb els nostres embotits, pop, botifarra ,peixet i gaspatxo. M’agradaria que aquesta facilitat per compartir gustos gastronòmics s’extrapolés al dia a dia de la nostra convivència ciutadana. Una vegada, més bon profit.

BELLATERRA; solució o moneda de canvi?

2004-12-09T13:39:00.000+01:00

La creació de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) serà un greu perjudici econòmic per a tota la ciutat i augmentarà la burocràcia pels veïns de Bellaterra.

Uns dels objectius del govern d’IC – CIU – ERC és la creació d’una Entitat Municipal Desentralitzada a Bellatera.

A la història recent de Cerdanyola van viure un procés judicial on veïns de Bellaterra van intentar-ne la segregació. Després de molts anys, on el més beneficiat va ser l’advocat pagat pels veïns, els tribunals van dictaminar que no era possible.

Sobre aquest tema crec que hi ha tres qüestions: La primera són els diners que costarà la creació i la gestió de l’EMD, diners que sense dubte seran un perjudici pels veïns de Bellaterra i de Cerdanyola; la segona és que en l’administració del segle XXI no cal crear més burocràcia per donar un bon servei públic i la tercera és que davant la contundència dels dos primers arguments només s’entén l’EMD com a moneda de canvi del suport de CIU a Iniciativa per tenir l’Alcaldia.

Respecte al primer argument hem de dir que una EMD implica: la construcció d’una infraestructura administrativa, la construcció d’uns equipaments o ajuntament nou per acollir aquesta administració, a més a més sous de funcionaris i polítics, sous d’intervenció i secretaria, la duplicació dels tràmits administratius en l’aprovació de mesures (urbanístiques, concursos públics, llicències, etc...) , dotació d’un nou equip de policia i de tots els serveis que es puguin donar.

En segon lloc, al segle XXI, hi ha altres alternatives per millorar els serveis d’un territori i la creació d’un espai de participació ciutadana sense necessitat de duplicar les despeses d’un municipi i generar nova burocràcia.

Les EMD són una entitat jurídica, en desús, d’administració pensada per la realitat de territori allunyats del nucli urbà i les dificultats de gestió que pateix el món rural. De fet a la província de Barcelona només n’hi ha dues. Una d’elles a l’àrea metropolitana, Valldoreix, posada per exemple per l’ajuntament, que es va crear per el franquisme en 1959.

Per últim crec , que abans que IC pagui la factura del pacte amb CIU i faci malbé als veïns de Bellaterra en particular i als de tota la ciutat en general, s’hauria d’obrir un procés de participació amb tota la ciutadania entorn a la concessió de l’EMD a qualsevol territori de la ciutat.

El polisportiu més gran de la ciutat

2004-11-04T13:39:00.000+01:00

La gestió dels 18 equipaments esportius de les escoles formarien el polisportiu més gran de la ciutat.

Aquest estiu després de viure intensament l’esperit Olímpic des del meu sofà n’he estret tres reflexions. La primera, com diu el meu amic Víctor, és que guanyem medalles olímpiques als esports en què cal anar pujat en alguna cosa (cavall, vaixell, canoa, bicicleta, etc..), la segona és que hauria de deixar de fumar i menjar crispetes dolces, i la tercera, que és la més interessant, és que si a Cerdanyola sumem tots els equipaments esportius de les escoles tenim un macro polisportiu a la ciutat.

Les escoles de la ciutat disposen actualment de pistes i gimnasos que principalment utilitzen els alumnes i puntualment, alguns clubs que tenen acords amb els centres d’ensenyament. La realitat és que la majoria del temps les instal•lacions estan buides i tancades als ciutadans que podrien aprofitar les infrastructures.

La realitat és que clandestinament, els caps de setmana i les tardes, fins que hi ha llum, als patis dels col•legis, hi ha un número important de persones que decideix saltar les tanques de les escoles per fer-hi el partit de futbol i bàsquet amb els amics. Activitats interrompudes, lògicament, per la policia local atesa la prohibició. Hem de dir que aquest fet de vegades introdueix un element d’emoció.

Imaginem per un moment la possibilitat de que totes les infrastructures esportives de les escoles de Cerdanyola es posessin en xarxa per apropar l’activitat física a les persones que no són de cap club esportiu i que volen gaudir de l’esport durant una estona.

Aquesta iniciativa que sembla tan fàcil no ho és. Topa amb algunes dificultats. El problema és qui es fa càrrec de l’equipament durant aquest període de temps , com es gestionen els horaris, quin paper jugaria cadascuna de les parts implicades (usuari, direcció del centre i l’administració municipal i/o Generalitat) i també , si s’escau, quines millores s’haurien d’introduir en l’equipament d’algunes escoles per fer viable la pràctica de l’esport amb un horari flexible en funció de les necessitats dels ciutadans.

Crec que la creació d’una xarxa de gestió dels equipaments esportius escolars de les escoles de la ciutat pot ser una aposta força interessant. Sense dubte augmentaria l’oferta pública de pràctica de l’esport, l’aproparia a molta gent, sobretot jove, que vol passar unes hores gaudint d’una activitat esportiva.

Probablement mai no tindrem un polisportiu amb 18 pistes i els seus respectius gimnasos (aquest seria un número aproximat dels equipaments aprofitables per a aquesta iniciativa), però sí que podem crear un sistema de millora i de gestió per a l’explotació d’un patrimoni esportiu distribuït per tota la ciutat.

Cultura del reciclatge

2004-10-25T13:38:00.000+02:00

El reciclatge i la cultura de no generar residus exigeix un esforç que implica, des d’una llar de Cerdanyola, fins als organismes internacionals.

L’evolució de les tones de residus recollides a les escombraries és un indicador que creix desmesuradament. Aquesta situació afecta especialment als ajuntaments que se’n fan càrrec de la recollida, i representa unes de les despeses més altes dels pressupostos municipals. La llei atribueix als municipis l’obligació de la recollida i el transport dels residus generats als domicilis, comerços i oficines i aquells catalogats com “no perillosos”.

Els motius de l’increment en són diversos. A l’augment lògic de la població hem d’afegir l’índex de consum, la indústria, comercialització de productes envasats; i l’ús d’embolcalls de menjar prefabricat. La cistella de la compra de les famílies cada dia s’omple més d’aliments envasats en plàstics.

Qui no té a la seva nevera una pizza, una ampolla d’aigua, unes verdures congelades, un gelat, llet, uns ous o formatge embalats amb un producte potencialment contaminant? Qui no s’ha adonat quan prepara el menjar, el dinar o el sopar, que utilitza una gran quantitat de productes envasats, omplint les bosses de deixalles?

Per posar un exemple, podem veure que preparar una amanida s’ha convertit en un exercici d’anar i venir a la galleda d’escombraries (llaunes de tonyina, blat de moro, enciam embolicat en safates de plàstic, formatge en llonzes dividides amb fulls de plàstic, etc..) o pels més esportistes és un entrenament de bàsquet intentant encistellar les llaunes i els plàstics . Tots ells recipients d’un sol ús. Per desgràcia per a tots, la comercialització dels productes amb aquestes característiques tendeix a pujar geomètricament.

Les estadístiques diuen que un habitant de la província de Barcelona produeix més d’un quilo de residus en un dia. Ens haurem d’anar acostumant a aquesta situació que implicarà un esforç humà i econòmic. Però a més caldrà un canvi de la cultura del consum, la implicació dels sectors productius en la utilització d’elements no contaminants, l’aplicació de nous impostos per a la recollida i tractament de residus que, confiem, siguin de caràcter progressiu.

El repte per aconseguir una recollida selectiva de residus s’ha treballat amb menys o més fortuna al llarg de la història. Les nostres viles i ciutats es van dotar de contenidors d’envasos, paper, vidre i matèria orgànica (aquest contenidors formen ja part del nostre paisatge urbà), de deixalleries, de nous abocaments, de plantes de tractament de residus, etc... Moltes d’aquestes infrastructures són i seran conflictives ja sigui simplement per la ubicació d’un contenidor com pel fet de tenir a prop de casa un planta de tractament de residus.

Però, ens agradi o no, la situació és aquesta. I les mesures per combatre la degradació del medi ambient afectaran tant a les polítiques a nivell mundial (acords de Kioto) com a l’esforç de separar els residus a les nostres llars. Aquest últim tema sí que ens afecta en el nostre dia a dia. Potser seria convenient iniciar una campanya porta a porta per explicar aquesta situació i convidar els ciutadans a iniciar una nova forma de fer un acte tan simple com separar els residus a la seva llar.

Servei d’atenció domiciliària; una opció humana i de futur per als avis de Cerdanyola

2004-10-04T13:37:00.000+02:00

Servei d’atenció domiciliària; una opció humana i de futur per als avis de Cerdanyola

Molts estudis avalen que l’assistència domiciliària és més efectiva i econòmica per a les administracions que la gestió d’una residència.

Els avis i les àvies de Cerdanyola majors de 65 anys són, segons alguns estudis, un col•lectiu de 5400 persones, de les quals es calcula que 680 viuen soles. Aquesta realitat ens fa reflexionar i repensar sobre una població de Cerdanyola que potencialment necessita una atenció especialitzada en els àmbits dels serveis socials , en el del socio-sanitari i en un oci alternatiu.

Hem de matisar que no totes les persones grans tenen les mateixes necessitats , ja que igual que passa a qualsevol etapa de les nostres vides, les condicions personals, econòmiques i de salut determinen molt la qualitat de vida de qualsevol individu. De fet, la meva àvia Maria encara té més aguant quan passeja que jo mateix.

A la nostra ciutat hi ha gent gran que té un grau de dependència important, que necessita ajuda per poder portar una vida digna. Actualment, aquesta necessitat es canalitza majoritàriament a través de l’esforç de la família o amb la difícil decisió de l’ingrés en un centre especialitzat de la persona depenent. Aquesta última alternativa no és a les mans de tothom; atès els preus i la disponibilitat de places a les residències.

Una de les alternatives de futur i que caldrà potenciar és, sense dubtes, els serveis d’assistència domiciliària (SAD). Crec que és l’alternativa més humana i una aspiració de qualsevol govern que vulgui un estat de benestar per als seus ciutadans.

Per SAD entenem els serveis que es realitzen a la llar de la persona que els necessita. Aquesta modalitat, a diferència de les residències, presta suport personal, atenció i ajut a persones o famílies en situació de manca d’autonomia personal, dificultats de desenvolupament o amb problemàtiques familiars especials.

Aquests serveis d’ajuda domiciliària poden, en funció de les necessitats i dels recursos que inverteixen les institucions, arribar a cobrir des de: l’ajuda en tasques de neteja, adaptació i arranjament d’habitatges (cuines, banys, instal•lació d’aigua calenta, reparació d’humitats, sortida de fums, ventilació, instal•lació elèctrica, agafadors de bany, accessibilitat de la casa, etc); passant per àpats a domicili , servei de bugaderia, i fins i tot suport per a persones amb problemes de mobilitat o instal•lació de telealarmes .

En definitiva, es tracta de facilitar la independència a la vida quotidiana de les persones que més necessiten aquest serveis el màxim de temps possible a la seva llar. Molts estudis avalen que aquest servei és més efectiu i econòmic per a les administracions que la construcció i gestió d’una residència; i, a més a més, crea llocs de treball. Potser és una opció de futur que hauran de pensar les administracions a l’hora de destinar recursos socials.

23F, la meva primera lliçó de democràcia

2004-09-20T13:36:00.000+02:00

Hem de saber que hi ha altres formes de donar cops d’estat, utilitzant armes diferents

Sóc de la generació que mai no va trobar als temaris d’història de l’escola ni de l’institut prou informació sobre el que va passar en aquest país abans de la democràcia. Sóc una víctima dels que han confós reconciliació amb oblit. Sobretot el que envolta la dictadura de la dreta i la guerra civil. Aquest silenci és, i continua sent, una assignatura pendent de la democràcia. I, sens dubte, seria una de les respostes més contundents de perquè avui tenim un text que es diu Constitució.
Aquell febrer de 1981 jo tenia deu anys i vivia a València. Recordo la imatge d’una senyora entrant a la perruqueria del barri cridant: «l’exèrcit ha sortit al carrer!» Efectivament, de camí cap al bar que regentaven els meus pares, blindats i soldats ocupaven posicions a la plaça de l’Ajuntament i a altres llocs estratègics de la ciutat.
Un cop al bar, una trucada telefònica ens comunicava que s’havia instaurat «el toque de queda» i que havíem de tancar. Però, coses que passen, aquell dia ningú no volia marxar a casa. Tot i tenir la persiana tancada, anava arribant gent que buscava conversa i informació del que passava. Aquella nit vaig descobrir, entre les converses dels clients, que la democràcia és una lluita que s’ha de guanyar dia a dia i és un privilegi que s’ha de construir sobre els que volen un altre model d’organització social basat en l’anul•lació de les llibertats i de l’individu. Aquella nit va ser una lliçó de democràcia. A l’endemà, no vaig anar a escola i a la tele feien molts dibuixos animats del superratón, que m’agradaven molt.
El meu avi, exmilitant del Partit Comunista del País Valencià, feia millor cara després d’una nit enganxat al transistor. La meva àvia, com moltes àvies d’expresoners polítics, patia per la possibilitat que tornessin a emportar-se l’avi. Una presó d’on molts no van sortir vius en l’època franquista.
I a Cerdanyola? El senyor Montes, sindicalista de tota la vida, em va dir que aquella nit del 23F van buidar els calaixos de la UGT, per no deixar rastre dels militats de Cerdanyola. Al carrer hi havia poca gent i l’alcalde Celestino Sánchez, amb altres regidors, van muntar guàrdia i van esperar els esdeveniments a l’edifici del que avui és a la plaça Francesc Layret.
La resta ja se sap: va comparèixer el rei donant suport a la democràcia, Tejero va ser detingut amb els militars colpistes i la dreta espanyolista es va quedar neguitosa.
D’aquest esdeveniment històric se n’haurien d’extreure diverses conclusions: la primera és que la democràcia és atacable i s’ha de treballar dia a dia. I la segona és que potser avui som lluny d’una altra imatge patètica com la del 23F. Però hem de saber que hi ha altres formes de fer cops d’estat, altres armes diferents a les d’entrar amb la guàrdia civil al Congrés: el control dels mitjans de comunicació, la privatització d’empreses públiques per tenir el control econòmic i social d’un país, la compra de diputats quan es perden les eleccions o la utilització dels serveis secrets per mantenir el poder.

Museu d’Història de la Immigració de Catalunya

2004-09-15T13:36:00.000+02:00

Museu d’Història de la Immigració de Catalunya
Cal recuperar la història de les migracions a Espanya per tal de posar-la al servei de la comprensió i la integració de les actuals migracions.

Properament, el municipi de Sant Adrià inaugurarà el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya. Aquest equipament tindrà uns espais amb un centre de documentació , uns espais d’exposició permanent i altres per exposicions temporals. Envoltant aquests edificis hi haurà un mur. Un mur amb les inscripcions d’un gran nombre de poblacions d’origen de les persones que un dia van deixar la seva terra per intentar viure millor.

Noms dels pobles d’Andalusia com Lucena, Peñarroya-Pueblo Nuevo, Berja, Almuñecar, Guadix, Dos Hermanas, Linares, Utrera, Osuna, San Fernando, baeza, Jerez. Noms d’Extremadura com Trujillo, Cáceres o Badajoz. Noms d’Aragó com Monzón, Caspe o Ojos negros. Noms de Múrcia com Lorca o Aguilas. Pobles de Castella La Manxa com Villarobledo, Almansa o Calatrava o Puertollano. Ciutats de Galícia com Orense, Santiago, Vigo o A Coruña. Viles de Castella Lleó com Olombrada o Burgo de Osma, i tants noms d’altres pobles d’altres països, i també tants noms de pobles de l’interior de Catalunya com Berga, Manlleu, Flix o Tossa ompliran uns murs d’un museu que vol ésser un homenatge a una generació i vol reflexionar sobre els futurs moviments migratoris. Possiblement, si aquest mur si es fes a Cerdanyola els noms de les viles i ciutats no serien massa diferents.

Entre els anys de 1950 i 1970 varen arribar prop de 1,4 milions de nous ciutadans a Catalunya. Cerdanyola del Vallès no va ser una excepció. Els records del lloc d’origen, les causes de la partida cap altres terres, el somni d’una vida millor, el record del viatge en tren o autobús, el descobriment del lloc d’arribada, els primers dies a la nova feina, els problemes de l’habitatge, les escoles plenes de nouvinguts són imatges pròpies d’un fet històric. Un fet històric passat, que es dóna actualment i serà una realitat creixen en el futur.

Però, a més a més de la tasca pedagògica d’aquest museu, crec que la immigració dels anys 50 , 60 i 70 són una realitat històrica que cal recuperar en la memòria col•lectiva de tots els ciutadans i ciutadanes. Ja que estem en un moment en el que comencen a plantejar-se la necessitat de crear accions socials comuns on la diversitat i la interculturalitat forman part o han de formar part de la compressió de la seva ciutadania. Cal recuperar la història de les migracions a Espanya per tal de posar-la al servei de la comprensió i la integració de les actuals migracions.

Un any de CASD a Canaletes Cerdanyola

2004-09-08T13:35:00.000+02:00

Un any de CASD a Canaletes

Després d’un any, les prediccions dels intolerants no s’han complert.

Les prediccions dels moviments contra el Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CASD) no s’han complert. No hi ha un problema social al barri, no s’ha registrat un augment de la delinqüència, els parcs no s’han omplert de malalts, ni s’ha degradat la zona, ni s’han creats tots els perills publicitats per la demagògia dels intolerants.

Darrera han quedat unes de les reaccions més incíviques de la història de la nostra ciutat; manifestacions amb agressions verbals i pedrada inclosa als vidres de l’ajuntament; dimissions en els moviments associatius del barri; una fractura social entre els que veien la vocació de servei de Casd i els que deien que no; i declaracions dels partits polítics que volien avivar el foc davant les eleccions municipals, amb l’objectiu de treure’n un profit electoral.

Sobre aquest últim punt; hem i haurem de recordar que els partits que es van alinear en el discurs de les plataformes anti-CASD. Hem de reconèixer que es va complir la premissa “el fi justifica els mitjans” i van ser els que més rèdits electorals van treure’n per l’acció; sense contar aquells que es van beneficiar per omissió. Després del període electoral sembla que el tema ha perdut interès per aquells que un dia van posar el crit al cel. Potser perquè ara no toca o perquè no volen reconèixer les mentides que es van emetre sobre el CASD.

Els resultats fins ara són positius. Els i les usuàries del servei reben una assistència a uns dels problemes que més castiga una societat; les drogues. 700 persones utilitzen les instal•lacions sense que això hagi portat al barri tota l’onada de mentides que es van pronunciar sobre el CASD abans del seu funcionament. I també, atesa la proximitat del servei, moltes persones s’adrecen al CASD per prevenir i rebre informació sobre les drogoaddiccions.

Com a conclusió final d’aquestes línies només puc alegrar-me dels resultats del servei ; i preocupar-me per futures reaccions enfront altres hipotètics fets que podrien sorgir a la ciutat, com serien la ubicació d’una mesquita, l’obertura d’un centre judicial, o qualsevol altre equipament o situació susceptible de conflicte. Potser seria adient reflexionar sobre l’amplitud del concepte solidaritat i aplicar-lo, no només per a tercer països sinó també al nostre municipi.

2005 any de la gastronomia

2004-09-02T13:34:00.000+02:00

Article publicat a TOT Cerdanyola

Projecte Barcelona 2005: any de la gastronomia

Mentre arriba la data, jo seguiré gaudint de la cuina de Cerdanyola

La ciutat de Barcelona està projectant la celebració de l’any de la Gastronomia. Una proposta innovadora que vol mostrar la diversitat cultural al voltant de l’art culinari arreu del món i també promocionar la nostra gastronomia. Aquest projecte, encara per definir, i amb la possibilitat que hi col•laborin altres ciutats seguint l’esquema de participació del Fòrum 2004, potser serà una oportunitat per a la promoció dels hostalers de la nostra ciutat i per reforçar dos esdeveniments tan importants a la nostra ciutat com són: la Mostra de Cuina Mediterrània de les festes de Roser de maig i la Mostra de Cuina de les Festes de Tardor.

Sens dubte, aquesta proposta d’esdeveniment neix de quatre elements: ell precedent de la mostra gastronòmica del Fòrum 2004, el bon moment i el reconeixement internacional dels cuiners de la nostra geografia, la tradició de les mostres de cuina que tenim al nostre país, i la indústria i el comerç que envolta el món alimentari i el de la restauració.

Respecte al primer element, la mostra gastronòmica del Fòrum 2004 explicarà la diversitat cultural del món a través d'un espectacle que es podrà veure durant 141 dies de demostracions, animats per mestres de la cuina internacional. Unes demostracions que ens donaran a conèixer com es cuinen, des de productes bàsics de l’alimentació fins a productes específics d’una determinada cultura. També es parlarà de cerimònies o rituals associats al menjar, s’escenificaran algunes feines que formen part de la vida quotidiana i s’ensenyarà l’art de conservar diferents aliments.

Un altre element incitador de l’any gastronòmic és el bon moment i reconeixement universal dels cuiners de Catalunya i de la resta de l’estat. Cuiners com Ferran Adrià, Santi Santamaria, Carme Ruscalleda, Carles Gaig, Jean Luc Figueras, Ramon Freixa, José Maria Arzak o mestres de totes les comunitats autònomes, són referents mediàtics internacionals que acumulen estrelles Michelin.

Per últim hem de destacar que hi ha una gran tradició de gresca culinària que sempre s’ha manifestat a través de grans concentracions en funció de la producció d’uns aliments. Una bona beguda o un bon àpat és l’excusa perfecta de reunió de milers de persones. Al nostres país tenim moltes mostres d’aquest fet (L’aplec del cargol de Lleida, la calçotada de Valls, les matances del porc, les festes del vi, ...).

Per finalitzar, no sé si Barcelona celebrarà aquest esdeveniment gastronòmic de repercussió mundial i, si ,d’aquest esdeveniment, en podrà treure profit la nostra ciutat. Però, mentre arriba la data, jo seguiré gaudint de les mostres de cuina de Cerdanyola, de les patates braves de l’Alaska, dels pinxitos de la Viky en el Parc Nou , del guacamole del Demoni Colorado, de la carta de vins de Can Feliu, i de la bona oferta gastronòmica de la nostra ciutat, que Déu n’hi do! Bon profit! Ah, oblidava els entrepans del Frankfurt Paco. Un altra vegada, bon profit!

Borsa d'habitatge jove

2004-09-01T13:33:00.000+02:00

Article publicat a TOT Cerdanyola

L’Ajuntament aposta per incidir en el mercat de lloguer de pisos. Aquesta oferta innovadora vol mediar entre propietaris de pisos buits i joves que volen llogar en condicions més favorables que el que ofereix el mercat de la nostra ciutat.

El mercat del lloguer és escàs i es caracteritza per una forta desconfiança per part dels propietaris: per les dificultats per gestionar els contractes, el risc d’impagats i el patiment pels desperfectes. La situació s’agreuja amb els costos de les immobiliàries i la demanda de la UAB.

La borsa d’habitatge jove vol incidir en les imperfeccions d’aquest mercat a Cerdanyola. Quina fórmula utilitzarà? Bàsicament, té tres components: recursos humans, establiment de garanties entre les parts i informació.

Els recursos humans són la pedra angular de l’èxit o fracàs de la iniciativa. El personal de la borsa garanteix un procés clar, amb vocació de servei públic i sense ànim de lucre, la qual cosa elimina les despeses de mediació. La relació no comença ni acaba amb el contracte sinó que fa un seguiment de l’estat de l’habitatge i s’ocupa d’imprevistos. Dit altrament, crea un pont de confiança entre propietari i llogater.

Les garanties, a més del seguiment que en fa la borsa de lloguer, s’estableixen amb la selecció prèvia de propietaris i llogaters, i amb una assegurança multirisc i una altra de garantia de rendes, que van a càrrec de l’administració.

Per últim, la informació gratuïta s’orienta a l’assessorament jurídic a les parts i a la creació d’un sistema d’informació on els propietaris pugin oferir els habitatges i els joves puguin gaudir de la informació de l’oferta.

Aquesta iniciativa té punts de dificultat, almenys es va veure així quan es va plantejar el projecte des de la regidoria de Joventut de l’anterior govern. Els propietaris disposats a llogar són pocs i difícils de captar. La borsa d’habitatge haurà de competir amb un mercat immobiliari molt fort i saturat per la demanda de la UAB, i la inversió inicial per donar a conèixer la borsa serà important. A més, tenim els recels d’alguns propietaris, atesa la intervenció d’una institució pública, sobre la confidencialitat de les dades fiscals que generen els ingressos per al lloguer de l’habitatge.

La iniciativa mereix la pena, és valenta i, a llarg termini, amb bona planificació i recursos, serà un element clau per a la política social de la ciutat. A més, seria interessant implicar altres ajuntaments de la comarca amb la intenció de poder intercanviar places d’habitatges buits.

Jo n’estic content, perquè unes de les iniciatives de l’anterior govern han estat recollides i impulsades, sens dubte molts joves de la ciutat gaudiran d’un pis de lloguer amb unes condicions més favorables que les que avui ofereix el mercat de lloguer de la nostra ciutat. Molta sort, paciència i endavant!

Un buen día para empezar

2004-09-01T13:24:00.000+02:00

Hoy, día 1 de septiembre, he decidido empezar mi Diario. A partir de hoy publicaré mis impresiones y mis artículos aquí. A ver qué pasa.

Cerdanyola a la Ruta del Flamenc

2004-01-20T13:41:00.000+01:00